Ja tenim el tema dels indults damunt la taula, prou madur per ser servit a l’opinió pública espanyola. Polítics i jutges ho han anat endarrerint tant com han pogut, sigui per esperar el moment més favorable per afrontar un tema delicat, sigui perquè mentrestant els presos polítics es poden anar podrint a la garjola. Com era d’esperar, el Tribunal Suprem, que ha consentit sense ni tan sols obrir la boca la concessió d’un munt d’indults vergonyosos, fa tot el possible ara per enverinar el problema. I no es limita a fer un informe radicalment negatiu, sinó que ja va esmolant les eines per a quan el previsible acord de concessió del Govern sigui recorregut i la patata calenta li torni a les mans. I llavors veurem qui té la darrera paraula: que ningú no dubti, però, que els magistrats faran tot el possible per barrar el pas als indults o limitar-ne al màxim els efectes.

Ja tenim, doncs, els elements suficients perquè tothom cregui que s’està escenificant un gran conflicte d’interessos: qui mana en aquest país, el poder executiu o el poder judicial. És a dir, fins on ha d’arribar el llarg braç de la justícia, que té la capacitat d’interpretar les lleis i forçar-ne aplicacions que el legislador no havia pogut ni tan sols imaginar. ¿És lícit que la política hagi de tenir un paper merament subsidiari en la resolució dels problemes polítics que se susciten en qualsevol societat democràtica?

Plantejat així el dilema, la caverna mediàtica i les diverses cares de la dreta espanyola ho tenen clar: manen els jutges, no sols perquè les seves decisions van en la seva línia, sinó perquè, de passada, van sembrant mines en el camí d’un Govern considerat il·legítim que s’ha de fer caure al preu que sigui. A l’altra banda, la gent sensata, aquella bona gent que no creu en el verí ni en la rancúnia, es posiciona lògicament a favor d’un executiu que ha de poder tenir les mans lliures per pacificar l’ambient i mirar de suturar les ferides obertes.

L’escenificació sembla irreprotxable: a una banda, els jutges hereus del franquisme, a l’altra el Govern democràtic elegit pel poble. El problema, però, és que aquesta dicotomia, certa però al mateix extremament simple, no esgota tots els caires del problema de fons. Perquè la gran batalla política i mediàtica se situa al voltant d’una mesura limitada de perdó, de concessió graciosa, que només passa superficialment per damunt d’una qüestió d’una dimensió molt més gran.

Perquè, què fem amb els exiliats del procés? Què fem amb les tres mil persones perseguides per la justícia? Què fem amb els ciutadans subjectes a sancions milionàries? Què fem amb els milers de ciutadans que encara es llepen les ferides de les garrotades que van rebre l’1 d’octubre? Què fem amb la llarga llista d’assignatures pendents que, si es resolguessin, permetrien albirar una Catalunya respectada per Espanya? Què fem amb la qualitat democràtica d’aquest país? Què fem amb el clamor d’aquest 52% de catalans, com a mínim, que plantegen democràticament el dret a l’autodeterminació i la concessió d’una amnistia que permeti de començar de bell nou?

Sí, és cert, es prepara una gran batalla entre els poders de l’Estat. Però, darrere d’aquest escenari tremebund, hi ha interrogants majúsculs que van molt més enllà de la concessió, graciosa, d’un indult, per urgent i necessari que sigui.