El nou full de ruta 2021-2022 de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), aprovat el passat 27 de maig, reitera la unilateralitat com a única via possible per «assolir la llibertat col·lectiva de Catalunya». És la cançoneta de sempre destinada als inassequibles al desànim. Res de nou sota la capa del sol.
En canvi, sí que són novetat unes piulades d’Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC, en relació amb indultar els líders independentistes.
La senyora al·lega que: «Els indults si arriben no seran cap èxit (...) perquè políticament ens desarmen i internacionalment són nefastos».
L’aprenenta de Maquiavel desbarra a gust amb una malvolença d’antologia que demostra un tarannà polític sense escrúpols amb la desimboltura d’una fanàtica.
Quin menyspreu envers els empresonats! Està clar que, per aquesta dona, són útils si estan a la presó. Doncs a complir les penes! Qui la fa, la paga, no? El servei a la causa no es mereix el sacrifici de la privació de llibertat? Seria un descrèdit del moviment independentista si es deixa en llibertat els autors de les barrabassades de setembre i octubre de 2017? Com es justificaria un Estat repressiu si els líders independentistes es passegessin per carrers i places?
Els fidels seguidors, que somiquen un dia sí l’altre també, s’ensorrarien emocionalment si no poguessin rememorar la situació carcerària. Ja no tindrien sentit els llaços grocs, un símbol per reclamar la llibertat dels presos, tot i que molts dels penjats a les faroles i als balcons estan descolorits i esparracats pel pas del temps.
Els independentistes irredempts clamen contra una «decisió política intel·ligent del Govern Sánchez». Quin home més pèrfid! On vas a parar! Per ells, després de la vergonyosa abraçada entre Iceta i Cuixart, ni un pas enrere! No s’ha de caure en el parany dels indults per evitar la desmobilització i cal revifar l’esperit combatiu.
Per més inri, la senyora Paluzie tampoc està d’acord amb una llei d’amnistia si no va acompanyada d’un referèndum d’autodeterminació. És a dir, o tot o res. Insaciable!
Els presoners no són ostatges d’un Estat maligne, sinó moneda de canvi dels instigadors forassenyats per nodrir l’esperança d’uns adeptes cada dia més desanimats.
A veure! Hi ha o no hi ha coratge suficient per sortir al carrer a lluitar per la independència? Si no és així, prou de romanços, poca-soltades i murgues sobre «embats democràtics», «culminar la independència» o «la república catalana».
De fet, la majoria dels catalans desitgen que s’acabin les llistes d’espera a la sanitat, els barracons en les escoles i que hi hagi més places en les residències per a la gent gran. D’això va la pel·lícula. Mentrestant, la Paluzie s’arrenglera amb el PP, Vox i Ciutadans. Quanta misèria!
