Hi ha temes que t’interessen però que no domines. Llavors és aconsellable consultar algú que et mereixi tota la confiança. En la qüestió de la transició energètica, que, com han pogut comprovar, m’obsessiona, un dels meus referents és l’enginyer i activista manresà Pep Centelles. No dono a l’abast de la pluja d’informacions o suggeriments que em fa arribar. Però mai els trobo sobrers. Altra cosa és que hom tingui temps de digerir tot el que arriba.
El perquè de la meva obsessió pel tema del canvi de model energètic no se centra només en la modesta aportació que pot fer Catalunya a la descarbonització i a la frenada del canvi climàtic. Es tracta de qüestions que afecten molt més la democràcia i la prosperitat. Un model energètic depenent d’oligopolis, oimés si aquests tenen els seus centres de decisió fora del país, és admetre l’esclavitud d’estar a les mans de qui en un moment determinat et pot tancar l’abastiment energètic o et pot fer besar el terra amb els seus preus abusius que acabem pagant particulars i indústries, fent-nos menys competitius. Però encara n’hi ha més. La cursa mundial pel lideratge en el capitalisme tecnològic pot deixar un rastre de desocupació a Europa, especialment la del sud, que no se soluciona amb una esperada represa del segment turístic, sempre amb condicions laborals precàries i temporeres. Mentre que està demostrat que si fóssim capaços de potenciar tota la cadena de valor de les energies renovables, des de la fabricació i recerca sobre els components, passant per la instal·lació i el manteniment, amb l’emergència i la consolidació d’empreses mitjanes o grans amb seu a Catalunya, es crearien milers de llocs de treball estables i qualificats. Aquests són els motius, crec que fonamentats, de la meva obsessió, que comparteixo amb el Pep Centelles.
Llavors, davant el retard totalment injustificable del desplegament de les renovables a Catalunya, compartim amb en Centelles que és inevitable l’ocupació de terrenys, que a Catalunya s’estima d’un 2% del territori (unes 64.000 ha), per a eòlica i fotovoltaica. Una ocupació que és totalment ignorada per les lleis que regulen l’ocupació i els usos del sòl, que són les d’urbanisme, de paisatge i de planejament territorial. La solidaritat energètica implica que tots els municipis, tots, han de tenir captacions d’energia renovable de la mateixa manera i se n’han de preocupar tal com s’ocupen de l’aigua o del sòl industrial o verd.
El Govern pot encomanar mapes i estudis territorials específics que ajudin els ajuntaments a la identificació dels terrenys adequats per a les renovables. També cal dotar-se d’instruments legals per obligar les distribuïdores elèctriques que gaudeixen de la condició de monopoli natural a obrir línies d’evacuació quan calgui. Caldrà dotar-se de recursos pressupostaris (per exemple amb la recaptació de CO2) per subvencionar parcs fotovoltaics en terrenys no plans.
S’han de regular els preus de compensació per abocament a la xarxa general dels excedents de l’autoconsum, afavorint les instal·lacions petites i fent distinció entre instal·lacions en coberta primades o a terra, com es fa a França. I entre altres coses, cal vetllar per una correcta transposició de les Directives europees sobre les Comunitats Energètiques Locals (CELs) que possibiliti i faciliti convertir aquestes comunitats en agents actius de la captació de proximitat i de la real eficiència dels darrers trams dels itineraris energètics.
Finalment, cal deixar d’autoenganyarse dient que posant plaques a la teulada tindrem resolt el problema de la transició. De les cobertes residencials, amb molta sort, només en surt la meitat del consum elèctric domèstic de l’habitatge. O sigui, aproximadament un 5% del consum real de l’energia total (elèctrica + tèrmica + mobilitat) que a la pràctica fem servir. De les cobertes industrials se’n podria treure més però només un petit percentatge de cobertes industrials són aptes per col·locar-hi plaques, i per tant quedem molt lluny del 15 o 20% que podríem captar de proximitat amb parcs fotovoltaics d’entre 2 i 6 hectàrees.
La resta del 80% de l’energia haurà de venir per força de grans captacions, entre les quals l’eòlica marina flotant. I que llavors no ens surtin els pixapins protestant perquè els espatllen l’skyline que contemplen des del seu xalet de la costa. Als països nòrdics n’està ple, de molins a terra i al mar. I molts municipis, a part d’autoabastir- se, obtenen superàvit pressupostari per millorar tots els altres serveis. Per cert, un parc eòlic a la mar pot anar acompanyat de zona de veda de pesca i, per tant, esdevenir grans àrees de reproducció d’espècies marines que la pesca extractiva està deixant a punt d’extinció.
