El 12 de juny es commemora el centenari del naixement de Luis García Berlanga, un d’aquells extraordinaris cineastes que ha aconseguit la fita de convertir-se en part indissoluble del nostre llenguatge. Encara ara, quan veiem situacions o personatges que ens semblen delirants o sortits de to, propis d’un sainet o d’una actitud que ratlla el surrealisme, diem que sembla «una pel·lícula de Berlanga». És el perfecte resum del seu llegat i de la seva vigència. Aquest guionista i director no només va ser un dels grans del cinema espanyol i també internacional, sinó que ha estat la clau per posar nom a infinitat de coses de la nostra realitat política i social. Això és, en gran mesura, perquè les va retratar com ningú i sempre avançant-se al seu temps. Costa trobar metàfores tan acurades de la percepció del que ve de fora com Bienvenido Mr. Marshall, de la mateixa manera que hi ha poques radiografies de la pena de mort més demolidores que El verdugo. Com tampoc es troben faules sobre el classisme tan punyents com Plácido, ni retrats tan subversius de les misèries dels governants com La escopeta nacional. El seu cinema no envelleix perquè és el fonament en què s’emmirallen nombroses produccions posteriors quan es tracta de posar damunt la taula aquells temes que ens defineixen com a societat. Li passa una mica com a Alfred Hitchcock en el seu àmbit: se’l pot homenatjar i esmentar, es pot mirar de fer evolucionar els seus plantejaments, però no se’l pot superar. Berlanga era un cineasta i és un concepte, un estat d’ànim i també un diagnòstic. En el seu dia va treure els colors a la censura (miop fins a l’extrem de no entendre el veritable valor dels seus simbolismes) i ara els treu a la seva absència, perquè es practica un estil de comèdia molt més inhibit i mesurat. Sobretot perquè ens hem enquistat en una correcció política que amenaça de desnaturalitzar el gènere per sempre més. En aquest sentit, Berlanga és més radical, valent i enginyós que el 90 per cent d’exemples de la faula política moderna, i el centenari és el perfecte recordatori dels seus mèrits i de la necessitat d’aprendre de la seva mirada. Feu l’experiment: resseguint la seva filmografia, t’adones que bona part dels xous polítics i socials a què hem assistit durant les darreres dècades ja palpitaven a les seves narracions. Diu molt d’ell, que va saber veure-ho, però també d’alguns dels que manen, que potser han de veure més cinema en general i de Berlanga en particular.
