El dia que la covid deixi de ser notícia no contemplarem per la finestra la bullícia del carrer amb les mans a la butxaca i mirada pesarosa? Un desassossec mescla de nostàlgia i tristesa. A vegades es confon la felicitat –follet entremaliat que es passeja pels passadissos del cervell com si fos casa seva– amb l’espera de la felicitat. Ignoro si esperar té un parentiu etimològic amb esperança. Esperança és l’espera que alguna cosa llarg temps anhelada es faci realitat. L’espera ens fa sentir vius. Levitem en un núvol d’il·lusió i complaença. Podria ser que, aconseguit l’objecte del nostre desig, ens deixéssim caure al sofà i ens preguntéssim i ara què?
Montalbán deia que amb Franco érem més feliços. Mentre el dictador signava sentències de mort es vivia amb l’esperança que un dia no molt llunyà seríem nosaltres els qui signaríem el certificat de defunció del règim. Després de molts anys de les primeres eleccions democràtiques molts fent visera continuen esperant l’arribada de la llibertat. Puc aventurar que, si un dia Catalunya aconsegueix la independència, no pocs –els qui se senten que formen part d’un projecte èpic, d’una revolta contra la tirania de Madrid, o d’un moviment romàntic incapaç de deixar anar un sol paper a terra– diran que amb Espanya de bracet es vivia millor. Aconseguit l’Estat Català, a qui donarien les culpes de les frustracions socials i polítiques i fins i tot amoroses? Tindrien les manifestacions de l’11-S el mateix caliu de les de preindependència quan confiàvem que cada una d’elles fos l’última de caràcter reivindicatiu? No és estrany que Puigdemont, Paluzie i companyia recelin dels indults. Serà un segar l’herba sota els peus per part d’un maquiavèl·lic Pedro Sánchez.
Alguns dels personatges de l’escriptor James Dickey ploraven el dia que eren llicenciats de l’exèrcit perquè sabien que haurien de tornar a conduir taxis o vendre assegurances de vida. Per més que haguessin somiat que abraçaven la seva parella o petonejaven els fills, apagar l’interruptor de l’alerta del combat els havia deixat amb un estat anímic semblant a un globus desinflat. Necessitem la presència constant del misteri o de l’auguri d’una amenaça en el llindar de casa per mantenir-nos actius i animats.
Alguns estudiosos de la felicitat divideixen la gent segons si són més de dopamina o de serotonina. Els primers són addictes a l’eufòria. Són els eternament enamorats, els exploradors de noves experiències i sensacions. Els que no es poden resistir a l’olor de cotxe nou o al sabor d’una nova epidermis en el seu llit. Si se’ls pregunta davant la mansió que s’han comprat si són feliços, no dubtaran a donar una resposta precisa amb els ulls radiants. Els de la serotonina no solen conèixer esclats d’alegria ni decaïments. Viuen en un estat de complaença amb la vida cuidant el jardí del seu dia a dia. No necessiten grans focs d’artifici per trobar-se bé. Saben que hi ha dies de tot. Quan les coses van bé no tens per què treure pit ni encongir l’esquena quan vagin malament.
Més d’un ara quan agafa el cotxe ho fa sense el pessigolleig que experimentava durant al confinament per si es trobaria o no un control de la policia. Abans sí que resultava emocionant sortir de nits de casa per anar a buscar una estona d’intimitat com si formessis part d’un videojoc en què eres perseguit pels guerrers de la nit.
Deixarem la covid enrere i ben poca cosa haurem après. Poques seran les alegries perquè el miracle dels pans i els peixos ja es feu una vegada, les mateixes cues a la carretera, les mateixes revistes a la consulta del psicòleg, les mateixes males cares a la feina... I acabarem preguntant-nos: i ara què? Esperar una nova pandèmia?
