De jove el meu oncle, autor de diferents manuals sobre les branques de la Filosofia i també sobre la seva història, en tornar de Madrid, on havia presidit un tribunal d’oposicions per anomenar catedràtics de Filosofia d’institut de secundària, em va comentar un fet extraordinari i inquietant, que m’influí en el sentit de dirigir la meva vida en una determinada direcció. Estic convençut que haver estudiat Filosofia va ser degut a aquesta anècdota.

Al final de les proves dos opositors empataren i els membres del tribunal no sabien a quin premiar amb el número u, cosa que és una gran distinció; desencallaren la discussió a favor d’un dels dos perquè era «més Plató que Aristòtil». No ho vaig entendre i ell m’explicà que els dos opositors sabien molta filosofia, però un destacava per la bellesa literària en l’escriptura, com en l’exposició oral, no era eixut, ni academicista, sinó que presentà la filosofia de forma atractiva, entenedora, més pedagògicament amena i apta per ensenyar, mentre que l’altre s’expressava secament, sense cap concessió literària, sense gràcia ni emoció, com si recités una lliçó ben apresa, i quedar en el segon lloc era també molt dignificant.

Amb un meu amic seminarista, en Salvador, que acabà com un servidor professor de filosofia, començàrem a fullejar els llibres dels grecs. Aristòtil representava un científic molt concís, dens i feixuc narrativament, que ho raonava tot amb extremat rigor epistemològic; per contrast, Plató ens feia volar, ens transportava a uns mons ideals, llaminerament suggeridors. Ens agradava que confirmés que les ànimes havien vingut d’un cel perfecte i que vivim, com uns estrangers exiliats, en una realitat material vulgar, que no ens mereixem i retornarem a l’espai superior feliç i allà estarem sempre més contemplant joiosament les Idees Pures.

Ara ningú vol ni pot volar, perquè els problemes sanitaris i econòmics són tan urgents, apressants i anguniosos que no podem alçar el cap al cel i ens obliga la mirada fixa a la terra per esbrinar què ens està passant; estem com mai arrapats a la terra, en l’actualitat.

Més Plató i menys Prozac és un assaig de Lou Marinoff, publicat el 2001, que va ser universalment llegit i comentat. L’autor és un reconegut professor de Filosofia, nascut al Canadà, que impartia classes al City College de Nova York. (El Prozac és un medicament antidepressiu i combat els trastorns obsessius compulsius. Va tenir tant d’èxit en el mercat que es referien al Prozac com la pastilla de la felicitat)

Hi havia un antecedent literari, un gran èxit de vendes, El món de Sofia (1991), escrit per un desconegut professor d’institut noruec, Jostein Gaarder. Aquesta novel·la explica el desenvolupament històric de la filosofia en el món occidental. Un best-seller no només a Europa, a tot el món, traduït a 54 idiomes que va demostrar que la Filosofia està viva, no és un saber obsolet, no ha perdut el poder d’inquietar i de fer pensar. L’autor empra una trama novel·lesca com una guia bàsica, entenedora i atractiva de la Filosofia des dels grecs clàssics.

La intenció de Lou Marinoff és presentar la filosofia dels grans pensadors Plató, Sòcrates i Kant com un relaxant mental i la comunica de forma senzilla per engrescar-los a viure més filosòficament i no recórrer a potingues additives com les drogues o la beguda que ens fantasiegen i pinten de rosa l’agre realitat adulterant-ho tot.

Si volem drogar-nos, fem-ho amb bona literatura o llegint la República de Plató, que ens adverà de l’existència d’un món superior eidètic, un paradís on residia feliç la nostra ànima, que va tenir la mala sort de despenyar-se i ficar-se de forma atzarosa i violenta en un cos humà. Els humans hem de suportar un cos capriciós que només ens genera problemes i no permet que l’ànima es replegui en ella mateixa i pugui deslliurar-se sortosament de la matèria. No som d’eixe món i res ens pot lligar al prosaisme groller material. Però no és temps per a idealisme quan hem de pagar la llum, el gas, esquivar la covid-19, no és temps d’utopies.

L’escriptor s’inspirà en els més grans filòsofs i corrents filosòfics de la història per tal d’ensenyar a abordar els principals aspectes de la vida. Des de Sòcrates el pensament filosòfic era una forma de vida, no una disciplina acadèmica, ni un objecte d’estudi. A partir del segle XIX la Filosofia va quedar confinada en una torre d’ivori del saber teòric.

El nombre de persones que viuen en països rics amb la vida aparentment solucionada i que, però, tenen una infinitat de problemes en la seva vida personal i professional que amarguen constantment la seva existència quotidiana és cada vegada més gran. L’assaig tracta de problemes habituals, com la manera de dur relacions amoroses, de viure amb ètica, d’enfrontar-se a la mort, de suportar un canvi professional i de trobar sentit a l’existència. En lloc d’oferir enfocaments pseudomèdics orientats a les patologies o de proposar principis superficials dels corrents exòtics i l’orientalisme, el llibre presenta receptes sàvies, recursos per viure amb plenitud i integritat en un món que cada cop resulta més desafiador, esquerp i violent.

La gent a la qual es dirigeix Marinoff és un grup social de nova formació, cada vegada més abundant i variada. Gent que acudia a la consulta d’un psicòleg, un psiquiatre, un conseller matrimonial, fins i tot un capellà, i que han arribat a la conclusió que no els compensen les llargues i cares sessions amb el psicoanalista. L’autor amb bon criteri els recomana la lectura del seu llibre.