Sempre es pot comptar amb el PP. El perill que un nou clima d’entesa entre els governs de Catalunya i Espanya moderés l’estat d’irritació que alimenta l’independentisme està essent combatut per la reacció furiosa de la dreta espanyola contra la possibilitat que els presos del procés surtin de la presó sense complir tots els anys de sentència. Els primers van entrar-hi fa més de tres anys i mig, però l’inquisidor sempre pensa que l’heretge no rep un càstig suficient; per això Pablo Casado (que ho fes Abascal no seria notícia) s’ha apuntat ràpidament a la «colonada», la concentració a la plaça de Colón, convocada per l’espectre ressuscitat de Rosa Díaz. Però com que això també ho fan Vox i el que queda de Ciutadans, els populars marcaran perfil propi amb una recollida de signatures com la que va impulsar Mariano Rajoy contra l’Estatut del 2006. Aquella acció de propaganda, destinada a inflamar les Espanyes contra l’autogovern de Catalunya i recollir-ne els fruits electorals, va ser només el primer episodi d’un bombardeig inclement per crear l’estat d’opinió propici, ben combinat amb una astuta gestió dels nomenaments, perquè el Tribunal Constitucional realitzés dos notables llançaments: va llençar mig Estatut a la paperera i va llançar centenars de milers de persones als carrers de Barcelona. Entre Mariano Rajoy, els magistrats de la Maestranza i el búnquer mediàtic van aconseguir la transmutació en independentista de la major part del catalanisme convergent. Què esperen aconseguir ara? Tot plegat per un càlcul electoral: la dreta sap que pot governar Espanya amb uns mals resultats a Catalunya; l’esquerra, en canvi, necessita guanyar-hi o pactar amb els sobiranistes, i escalfar l’ambient fa sang en la ferida d’aquesta limitació. Si Sánchez s’acoquina, ja ha begut oli, i si no, serà apedregat pel «macizo de la raza» mentre a Catalunya els intransigents diran: «Veus com amb Espanya no hi ha res a fer?».
