Si vols triomfar avui als mitjans de comunicació el que cal és que cridis molt i a més siguis mal educat. La recepta per tenir audiència és relativament senzilla, has d’estar disposat a transgredir els principis del periodisme, els que li donen sentit en una societat democràtica. Un primer valor del periodisme és que ha d’ajudar a desemmascarar els poderosos, governs, policies, jutges, empreses grans monopolistes, etc. Un segon seria fotre-se’n dels poderosos, riure’s dels que no tenen poder, que és el que està de moda avui, normalment és cosa de covards, però el cert és que ven. Un tercer tenir empatia amb la gent que ho passa malament, no amb els causants de la pena. Tot això ve a tomb amb un tipus de periodisme i de política que se’n fot dels polítics i dels exiliats republicans catalans.

Riure’s dels empresonats per les seves idees polítiques i no explicar que qui els condemna són un grup de jutges d’extrema dreta, alguns molt destacats amb càrrecs als governs del PP, és en realitat un mal periodista. No explicar que la filla d’un dels jutges és col·locada sense oposicions per la dona de l’instructor del cas és o ignorància o oportunisme.

Per posar un argument dels darrers dies d’un polític. Felipe González ara diu que no es pot indultar a ningú –ell va indultar a Jesús Gil y Gil, per exemple– i argumenta dient que ho pensa així pels fets del 6 i 7 de setembre de 2017. El que no explica és que es va arribar aquí després de set anys de manifestacions impressionants degut a la sentència d’un desacreditat Tribunal Constitucional on un dels deliberants -es va morir abans de la sentència- era el responsable de la mort de Javier Verdejo mentre era Governador Civil d’Almeria i del Movimiento Nacional. Bé, el mateix Felipe González que el 2010 va dir que la sentència tampoc no era tant important, amb un evident visió de rat penat.

Jo estic amb John Stuart Mill, un dels grans clàssics sobre la llibertat i la llibertat d’expressió. Crec que fins i tot els mal educats i que han entès malament la funció de la llibertat d’expressió en tenen dret, ara bé, també hom té dret a posar-ho en evidència.

Els jutges del Tribunal Suprem que van jutjar als republicans catalans tenen la meva edat o són més grans. Jo vaig estar en la lluita clandestina al PSUC per la llibertat, la democràcia i les llibertats nacionals durant la dictadura feixista, ells no van fer res. És a dir els garants de la democràcia quan aquesta no existia no es van sentir interpel·lats a fer res de res. És més, quan s’intenta recuperar de l’oblit als jutges de la II República, els actuals membres del CGPJ i del TS s’hi oposen. No dir-ho i criticar incansablement els condemnats havent-se vulnerat mil drets no és de valent, és simplement oportunisme fàcil i servilisme al poder. I això és clar, és popular i els poderosos t’adulen. Però la funció del periodisme no es adular el poder és qüestionar-lo. O potser no.