Des de fa força anys tinc comprovat que, com millors són els articles que escric menys lectors tinc, sent per tant la meva ambició arribar un dia a no comptar amb més de vint o trenta lectors. Serà el senyal inequívoc d’haver aconseguit l’excel·lència. Sempre he contemplat la qüestió dels lectors en aquest sentit. Quan rebo més lectures que d’habitud sé inequívocament que he fracassat en el que he escrit, i no em costa gens saber en què he fallat, només cal buscar-ho en la morbositat que provoca en la gent la temàtica tractada o simplement en com d’escandalós els resulta el títol del meu article. Només m’importaria aconseguir molts lectors si d’això m’hi anés els diners que hi guanyo, però com que no és el cas, ja em diran vostès quin interès puc tenir jo a aconseguir molts lectors. L’ego? Mirin, ja no tinc vint anys, i no és que de jove n’anés gaire sobrat, per ser-los francs. Les meves característiques neuronals no casen gens amb l’autoestima o allò que els psicòlegs en diuen integració personal. Visc emotivament i instal·lat en la ment, en el dubte, i ja m’agradaria tenir les conviccions i certeses inamovibles dels neurotípics. Ha de ser el paradís.

Aleshores, es preguntaran per què nassos escric. De fet, els ho acabo de dir. Escric, entre altres coses que se m’escapen, per obtenir lectors no només que entenguin el que dic sinó que eixamplin el meu coneixement sobre el que dic. Això significa sempre, aquí i arreu, escriure per a quatre gats. En vull pocs, però bons. En voldria molts i bons, naturalment, però davant d’aquesta assumida impossibilitat, soc realista en la meva ambició. Pocs, però bons.

Cada cop que envio un article no tinc cap dubte de la qualitat que ofereixo, però tanmateix categoritzo el que faig. Sé exactament a quin nivell es troba cada peça, i jo mateix la puntuo del u al deu, amb decimals inclosos. Hi ha persones que elogien els meus articles, però per les raons equivocades, i això és com dir que menyspreen la meva feina. També hi ha persones que em posen a parir els articles per les raons equivocades. Poques persones em trobo que em comentin els articles amb raons encertades, o si més no atenent-se a les tesis exposades. Hi ha la possibilitat que hagin estat mal plantejades i per tant mal enteses, però una tesi mal plantejada no pot donar a cap equívoc d’interpretació del lector més enllà de la incomprensió, i per tant la mateixa incomprensió que demostraria aquest lector incompetent si la tesi estigués ben plantejada. No es pot malinterpretar res a partir del mal plantejament de res, tampoc d’un article.

Hi ha lectors que em diuen que torni a escriure articles polítics, i n’hi ha d’altres, els més sensibles, que em diuen que prefereixen els no polítics com ara aquest. Mirin, d’entrada els diré que no he escrit mai a la vida un article polític, perquè ni m’agrada la política i en conseqüència no hi entenc, tret que considerin polític escriure sobre la vulgaritat dels pallassos processistes, la seva menjadora autonomista i els seus cheerleaders, els fanàtics i somrients saltimbanquis de la secta groga. Ridícul. Irrellevant. Parlar de política catalana és un acudit dolent. Els meus articles sobre aquesta innombrable cosa inútil i patètica nostrada són una autèntica merda. Brillants, si vostès volen, però una merda. Una merda brillant. No tenen cap interès més enllà de la meva diversió escrivint-los, o en tot cas de la seva llegint-los. Cap utilitat transformadora. Cap valor, doncs. Són un mer divertimento, efímer a l’acte, menys que vaporós. Pensar-me el contrari suposaria en realitat una altra mena de processisme per part meva, a banda d’una ingenuïtat que rimaria amb imbecil·litat. Tractant-se dels catalans, qualsevol paraula adreçada a transformar, a construir res, equival al cant d’un canari eunuc en un desert sense miratges.

Als anys vuitanta, poc abans de morir, Manuel de Pedrolo, decebut, deia que era molt escèptic sobre la incidència que podien tenir els seus articles sobre la societat. La mítica radicalitat de Pedrolo em sembla tova en aquest cas, car el seu escepticisme em sembla optimista. De manera empírica queda demostrat que l’escriptura no serveix per a res de profit social, i que no hi ha art més absurd i alhora imprescindible que el d’escriptor. Absurd perquè socialment no canvia res, la mentalitat de la gent resta intacta, els lectors et rebutgen a causa dels seus prejudicis, o bé els que t’aplaudeixen és en la majoria de casos perquè els agrada que els confirmis els prejudicis contraris, coincidents amb la teva tesi. Cap honestedat. Cap voluntat sincera d’evolució personal. Els manaires aplaudeixen amb les orelles. Imprescindible perquè és a través del pensament escrit que hi ha la clau per a l’evolució, una clau que es llença per la finestra perquè no s’agafa, i perquè quan quatre lectors l’agafen, tres i mig, tal com acabo d’apuntar, la posen al revés al pany i no obren la porta. Els meus articles només serveixen per amargar inútilment l’existència a quatre lectors que els assumeixen sense embuts ni apriorismes, i per deixar exactament igual a la resta, per més que diguin que els entusiasmen o que els abominen, cap diferència.

La meva aportació a la vida en general, en aquest diari o en el mitjà que fos, amb independència dels lectors que pogués tenir, serà sempre totalment insignificant. Tenen raó els imbècils que diuen que escriure és una inutilitat perquè no té res de productiu. L’encerten per la raó més desencertada, car no se m’acut res que hauria de ser més necessari, i per tant productiu que l’escriptura, molt més que qualsevol fàbrica de cotxes o de ciment. Sense pensament, cap societat no avança. La nostra avança, sí, pel camí del pedregar. És el resultat d’obviar, d’abaratir el pensament.

No tots els dements són, naturalment, escriptors, però per ser escriptor cal ser un dement. No serveix per a res, i escrius fent veure que serveix per alguna cosa. Ja m’explicaran.