El pressupost és el puntal de qualsevol govern. És el que li permet treure pit, el que li fa executar les seves idees, en definitiva, el que li fa demostrar la fortalesa del projecte. També pot ser tot el contrari. Motiu de debilitat entre socis, si és que n’hi ha, o davant la societat si és que necessiten un pacte amb l’oposició per aprovar-lo. Per això, el fet que el govern de la Generalitat hagi decidit no aprovar els comptes d’aquest any, pot voler dir diverses coses. La lectura més condescendent amb l’executiu és que estem al sisè mes, a punt d’entrar en el període estival i que el millor és passar el que queda d’any com es pugui i centrar els esforços en els pressupostos de 2022. És una causa, però no l’única. Pere Aragonès no ho té fàcil. L’acord de govern ha estat difícil, malgrat que era inevitable arribar a bon port per les necessitats creuades de cada un dels partits implicats. Les llargues negociacions durant tres mesos, que han fet aflorar les misèries d’uns i altres, fan igual de complicat iniciar un nou diàleg per uns pressupostos que, anant molt bé, només tindrien 90 dies de vida. Val la pena? Segurament no. La crítica per la incapacitat d’aprovar uns comptes durarà tres dies; una negociació complexa, ja sabem tots com acaba. Per tant, comptes al calaix i qui dies passa, any empeny.
