La sortida de l’atzucac Un home que el proper dimecres complirà 91 anys i del qual ningú esperava un pronunciament polític perquè tampoc ha estat autor ni protagonista de la vida política dels últims anys, ha parlat. Jordi Pujol ha parlat en una llarga entrevista feta pel periodista i escriptor Vicenç Villatoro. Ha parlat de la deixa no declarada que va fer pública el juliol de 2014 i que el va portar a l’ostracisme polític i social i a les portes d’un judici on es vol defensar. Però també ha parlat de política i del moment actual. La presentació del llibre va anar a càrrec de l’entrevistador i del periodista i filòsof Josep Ramoneda, persona no precisament propera als plantejaments polítics de Pujol. Ramoneda destaca l’entrevistat com un animal polític amb un fons i uns consistència intel·lectual excepcionals. Afirma Pujol: «Catalunya no té prou força per obtenir la independència, però en canvi en té prou per crear una disfunció seriosa a Espanya». I hi afegeix: «Tenim dret a plantejar el tema de la independència. Però a part de fer una reflexió seriosa sobre això, també cal que estiguem oberts a fórmules no independentistes que -seriosament i amb garanties- assegurin la identitat, la capacitat de construir una societat justa i de facilitar la convivència». I acaba proposant l’Estatut de 2006 sense les retallades posteriors del Tribunal Constitucional com el punt de retrobament per superar l’actual empat etern i la política de blocs a la societat catalana. Pujol es mulla, es defineix, mostra tota la humanitat amb els polítics presos però aixeca la mirada i diu que és hora de sortir del «soroll general. Tot molt radical i molt genèric. Són peticions vàlides però només amb això la negociació és poc fàcil». Pujol administra el seu personatge i els seus pronunciaments i ni vol quedar confós amb aquest moviment que ha convertit en discurs infantil el que és un assumpte molt més seriós.

El dia següent, a Madrid, entro en el despatx d’un home que va jugar un rol de primer nivell de la política espanyola dels últims anys. Ens trobem per assumptes acadèmics però no podem deixar de fer un aperitiu sobre política. M’anuncia la seguretat dels indults i de l’agenda dels «postindults». Idees clares. I em comença a parlar de l’Estatut de 2006 abans de la retallada. Em parla del paper «mesquí» que hi va jugar el magistrat Manuel Aragón. Creu que ens podem retrobar en el desplegament de l’Estatut del 2006. Li dic que això és just el que ha dit el dia anterior Jordi Pujol. «No ho sabia, he vist per sobre que demanava perdó pels diners a Andorra però no sabia aquesta part política», afegeix. Passen uns segons i li dic el que penso: «Pujol demostra personalitat i criteri propi però aquestes paraules potser les hauríem d’haver sentit d’Artur Mas». L’home, aparentment tranquil de mena, però que va viure de primera mà la negociació amb Mas, salta i em diu que pensa el mateix. Que ell va negociar l’Estatut del 2006 com a «solució» per dècades i que també va negociar els escenaris de com recuperar l’Estatut del 2006 en cas de retallades pel Tribunal Constitucional. Però alguns van oblidar tot el que s’havia acordat i van llançar el país contra les roques. No parlo de la bona gent il·lusionada, ni del moment que la política catalana va quedar negada de fanàtics i esverats. Parlo d’aquells que sabien el que tenien entre mans i ho van engegar tot a rodar. Pujol ha parlat, ha dit com pensava que s’havia de sortir de l’atzucac actual. Artur Mas fa temps que no diu res.

L’històric acord del G7 Tal dia com ahir de 1947 es va presentar el Pla Marshall, que va ser clau per a la recuperació de les economies europees després de la Segona Guerra Mundial. Al calendari de fets històrics a partir d’ara s’haurà d’assenyalar tal dia com ahir com el de l’Acord històric del G7 per donar suport a un impost global mínim del 15% a les empreses. Aquesta mesura està pensada perquè les grans multinacionals de la tecnologia facin un esforç en impostos major de l’actual. Aquesta és una extraordinària notícia per una fiscalitat més justa i una pèssima notícia pels paradisos fiscals, que no cal anar a buscar fora de la Unió Europea. Aquest acord suposa, a la contra, la retirada dels gravàmens per serveis digitals que el Regne Unit o França havien imposat unilateralment en contra del criteri de Washington. Aquesta mesura s’ha de ratificar en la reunió del G20 del proper mes de juliol que se celebrarà a Venècia i de la qual Espanya és convidada permanent des de la segona legislatura del president Zapatero gràcies als bons oficis del diplomàtic Bernardino de León.

En uns moments de crisi econòmica per l’impacte de la covid-19 sobre l’economia global, era un sense sentit que la pressió fiscal recaigués en les petites i mitjanes empreses locals mentre les grans multinacionals tecnològiques pagaven uns impostos irrisoris. Recordo la tardor del 2018 un seminari de Mercator a París -una reunió de think tanks europeus- on vaig ser convidat pel Cidob i on vam dedicar un cap de setmana a estudiar els fonaments d’un impost universal a les empreses tecnològiques. S’hi ha resistit, alguns han optat per un impost de serveis digitals i ara s’ha arribat a una solució molt més complerta: un impost mínim del 15% per les empreses. Raonable.

Aquesta notícia, que té dimensions històriques, ha estat tractada en el telenotícies de TV3 en el minut 20 i pico després d’una sobredosi de curses per recollir plàstics i erosió del sol al Montseny. A la BBC obre informatius. A mi m’agradaria escoltar això en català.