La transició energètica i, en general, la lluita contra el canvi climàtic, tenen efectes directes sobre les desigualtats socials que cal tenir en compte i resoldre. De fet, la setmana passada parlàvem en aquestes mateixes pàgines de la justícia territorial i generacional.

L’entrada de noves tarifes elèctriques, amb tres períodes diaris, és un exemple del que vindrà. Un model renovable comporta més intermitència en la generació i, per tant, més variabilitat a la qual la demanda s’ha de saber adaptar. Veurem moments en què el preu serà molt baix i moments en què el preu serà més alt. Els francesos, amb un model molt rígid de generació que té dificultats per adaptar-se a la demanda, fa anys que tenen un sistema on es defineixen 300 dies amb les tarifes blaves a baix preu, 43 dies amb tarifes blanques cares i 22 dies amb tarifes vermelles molt elevades. Dins de cada dia tenen dos períodes, l’alt i el vall, que allà va de les 22 h fins a les 6 h. Les tarifes vermelles van des d’1 novembre fins a 31 de març; les blanques, d’1 octubre a 31 de maig, i les blaves són per a la resta de l’any. La diferència del seu sistema és que ningú sap de forma predeterminada quin dia és vermell o blanc: la xarxa ho diu el dia abans, tant als mitjans de comunicació com en un aparell que hi ha a casa que ho indica amb el color corresponent. No sé quant temps tardarem a aplicar-ho a la xarxa ibèrica, però és evident que caldrà arribar fins aquí per fer un millor ús de l’electricitat. França ha aconseguit que la relació entre punta i vall sigui d’1,3, mentre que Espanya té aquesta relació a 1,6. Ara hem començat el camí de reducció.

Hem vist tots que el preu de l’electricitat des de meitat de març ha pujat de forma considerable. Des que el vent ha afluixat la seva participació en la generació elèctrica, l’electricitat s’ha de basar en l’energia nuclear, la hidràulica i els cicles combinats de gas. En aquests moments el preu del gas està alt i el preu d’emetre CO2 (a Europa s’ha de pagar una taxa: tenim un sistema de pagament per emissions anomenat ETS) també ha pujat pels núvols, fins a arribar a 56 €/tCO2, quan l’any passat havia passat de 15 a 37 €/tCO2. La influència en el preu de l’electricitat és notable, i ha fet que el Ministeri de la Transició Energètica i Canvi Climàtic hagi decidit que les centrals nuclears i hidràuliques no es beneficiïn d’aquest efecte de preu. El descompte que proposa per a una central nuclear, per exemple, és de 6,75 €/MWh, uns 4,9 milions mensuals per a una central de 1.000 MW. La repercussió que pot arribar a tenir per a la factura elèctrica per a tothom és de 2 €/MWh durant els mesos de menys aportació renovable.

Tornant al tema de la justícia, ara hem començat un període en què aniran apareixent taxes sobre el CO2 que afectaran la gasolina, el gasoil, el gas i l’electricitat. L’objectiu de la taxa de CO2 és el de forçar l’economia que es vagi adaptant, sigui canviant el cotxe per un d’elèctric, canviant la calefacció a gas o gasoil per una bomba de calor, aïllant més els habitatges, canviant la composició i la fabricació dels productes... un camí que demana invertir per canviar i adaptar molts dels nostres aparells i conductes. Canviar un cotxe per un altre elèctric pot suposar avui un suplement de 6 o 7 mil euros. Adequar l’habitatge pot suposar una inversió de 10 o 15 mil euros, això en el cas que un en sigui el propietari. Posar plaques fotovoltaiques al teulat amb 3,5 kW, i posar una bateria de 7,5 kWh per emmagatzemar aquesta energia solar, pot suposar una despesa d’11 mil euros. Tot i les ajudes que hi haurà, és una xifra difícil per a moltes famílies i un canvi molt complicat en un edifici de pisos si no es fa de forma comunitària. Una bomba de calor en aerotèrmia per un pis petit demanarà una inversió de més de 2 mil euros. Tot plegat pot suposar que l’adaptació d’una família a la transició energètica sigui de quasi 30 mil euros, molt difícil per portar-ho a terme en pocs anys.

Mentre no vagi fent aquestes inversions, el seu cost diari s’anirà apujant, minvant la seva capacitat adquisitiva. És el que va passar a França amb els gillets jaunes: l’autònom que anava de Montpeller a Arles a treballar cada dia amb la seva furgoneta dièsel, veia com el preu del gasoil pujava cada any per culpa de la taxa de CO2 i com a la banlieue de París tenien transport públic sense increments de preus. A la fi es va rebel·lar.

La taxa de CO2 ha de ser justa per evitar tot això. També ha de ser neutra fiscalment, cosa que exigeix que la recaptació retorni al sistema de la forma més equitativa possible. Suècia va començar a mitjans anys 90 i el retorn el fa disminuint la cotització social de les empreses, una autèntica palanca a la creació de treball. La meva opció és la de disminuir l’IVA amb el mateix import recaptat per la taxa. En ple debat francès va sortir una mesura de Canadà que és la transferència directa a cada contribuent de l’import de forma progressiva. Així, si a Espanya hi ha unes emissions de 278,5 milions de tones de CO2 l’any 2019, si el preu arriba un dia a 100 €/tCO2, implica que la recaptació seria de 27.000 milions d’euros. Això tocaria grosso modo a un ingrés per a cada família de 1.760 euros. I, si es fa de forma progressiva segons la renda de cadascú, podria significar que el decil que cobra més no rebi res i que el decil que cobri menys rebi a l’any una transferència de 3.500 euros. Possiblement sigui la forma més justa que hi ha per fer front a la transició energètica, però no es farà. La recaptació per IVA va ser el 2019 de 71.500 milions. Si s’apliqués la recaptació per CO2, la taxa podria baixar del 21% al 13%! Però no es voldrà fer això, es preferirà tenir ingressos per anar donant subvencions a discreció i engreixant la burocràcia del sistema, fent un camí ple d’injustícies i problemes socials.