Vivim permanentment connectats. Només cal fer un breu repàs a allò que fem la major part de persones des que ens despertem fins que ens fiquem al llit, i fins i tot durant els nostres somnis. Encenem el mòbil (si és que l’havíem apagat), busquem a internet la informació sobre les notícies o sobre el temps que fa aquest dia (encara que puguem fer-ho també molt més directament en viu, és a dir, des de les nostres finestres o balcons), i potser si necessitem un taxi per desplaçar-nos el sol·licitem a través de l’aplicació de la companyia corresponent.
Bé, potser això del taxi només sigui vàlid per a un grup reduït de persones, ja que la major part es desplaça en transport públic, on el silenci és gairebé total ja que els que viatgen en aquest estan concentrats en el seu mòbil, tauleta o e-book; i els que ho fan en el seu vehicle estan pendents del GPS (sistema de posicionament global, o en l’original anglès global positioning system, que dubto que moltes persones sabéssim exactament el significat literal d’aquestes tres lletres) per arribar correctament al seu destí i no perdre’s en el camí.
I arribem a la nostra feina, connectem l’ordinador o l’aplicació a la qual hem d’estar connectats per dur a terme la nostra activitat i seguir diligentment les instruccions que ens arribin per al seu adequat desenvolupament (ara no els parlaré de les notes de dependència i alienitat en el treball, que en algunes o moltes ocasions semblen formalment que són inexistents quan en realitat són molt clares i diàfanes). I de tant en tant, o potser en més de dues i tres ocasions, estem cansats, esgotats, «estressats», d’aquesta connectivitat i necessitem temps de descans, ja que, a diferència de les màquines, els éssers humans ens cansem i ens cal recuperar forces per continuar les nostres tasques; descans que d’altra banda ja es va descobrir fa molts, molts anys, en els inicis del Dret del Treball, que era completament necessari, encara que aleshores no es contemplava com un dret de la persona treballadora sinó com una mera necessitat empresarial per a la «recuperació física de la mà d’obra».
Però, és clar, el paràgraf anterior, i tot el que he explicat en el mateix, té, per a moltes persones (no totes per descomptat), un «petit defecte», com és que «no han arribat» a la seva feina, o més correctament seria dir al seu centre de treball, ja que no han abandonat el seu domicili.
No em refereixo als que, malauradament, han vist extingida la seva relació contractual, o no han pogut continuar la seva activitat com a autònoms, ni tampoc als que estan acollits a aquest mecanisme jurídic de protecció social que les seves quatre sigles eren de ben segur gairebé desconegudes per gran part dels que ara s’han beneficiat de la mateixa, l’Expedient de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTO).
No, es tracta dels que treballen des de l’inici de la crisi sanitària, primer de forma obligada i després, a poc a poc, mitjançant acords o pactes amb la seva empresa, des del seu domicili o des d’un altre lloc (avantatges de la feina remota... sempre que hi hagi bones connexions), si bé realitzen en gran mesura les mateixes tasques que desenvolupaven totalment amb anterioritat (i que ara realitzen de manera total o parcial en un lloc diferent) en aquest centre de treball.
En qualsevol cas, i probablement molt més per als que treballen connectats virtualment amb la seva empresa i els seus companys i companyes, al mateix temps que estan desconnectats, totalment o parcialment, del seu lloc habitual d’activitat fins fa poc temps, el descans és completament necessari. I no em refereixo als descansos diari, setmanal i anual (vacances) reconeguts com a drets a la normativa laboral després de moltes lluites de la classe treballadora per a la seva obtenció (ara ens sembla tan normal disposar d’aquests descansos que ens oblidem de com va costar el seu reconeixement). No, em refereixo a un altre tipus de descans que permeti, certament com també ho fa, o intenta fer-ho, l’existent diàriament entre dues jornades de treball però des d’una altra perspectiva, «desconnectar» de la feina, tornar a la persona treballadora (aquí no importa que sigui assalariada o autònoma, tot i que de ben segur la primera serà la que tingui major necessitat per no dependre de si mateixa en l’organització de la feina) un temps lliure, un temps alliberat, que dediqui a allò que consideri més adequat, i que de ben segur guardarà relació amb la seva vida personal i, si s’escau, familiar.
Atès que la desconnexió digital requereix d’una actuació conjunta per part de la normativa legal i convencional, cal prestar especial interès a la regulació existent des de l’aprovació de la Llei orgànica 3/2018 de 5 de desembre, de Protecció de Dades Personals i garantia dels drets digitals. L’article 88 va ser probablement la seva «estrella mediàtica» i ha estat sobre la qual han girat moltes de les meves intervencions en les quals he posat de manifest, per cert, que el compliment estricte de la regulació de la jornada i horari de treball ja facilitaria considerablement i faria possible la desconnexió que ara apareix com una realitat laboral a la qual cal donar cobertura expressa. El citat article s’ha inspirat molt probablement tant en la normativa francesa com en les pràctiques negocials d’importants empreses, així com en l’indubtable impacte que la tecnologia té sobre les relacions tant personals com laborals. En primer lloc, es reconeix expressament el dret a la desconnexió, una cosa que hauria de repercutir sens dubte en la separació dels temps de vida personal i privada i els de treball, si bé immediatament després, i no crec que pugui ser d’una altra forma en atenció a la realitat productiva i a les diferents necessitats organitzatives de les empreses (cal pensar, per exemple, en empreses transnacionals que han d’estar en connexió amb centres ubicats en altres països i/o continents, amb diferents horaris), es remet a la seva concreció via negociació col·lectiva i, només de manera subsidiària, en l’acord en l’àmbit de l’empresa. També sembla adequada l’elaboració d’un codi de conducta intern per a la posada en pràctica de tal política i la intervenció de les i els representants de personal en la seva fase d’elaboració, així com l’atenció específica que s’ha de donar a suposats cada vegada més freqüents en la vida laboral com són el treball a distància, ja sigui o no al domicili de les persones treballadores, i més quan aquest treball requereixi l’ús d’eines tecnològiques posades a disposició d’aquelles.
La connexió digital és bona, i en moltes ocasions és absolutament necessària. Però la desconnexió digital també. La salut, física i psíquica, també mereix protecció. I, més concretament, la desconnexió digital en el treball no només afecta la nostra vida laboral, sinó també, i molt, a la nostra condició de ciutadans que hem de saber fer un bon ús de les immenses possibilitats que la tecnologia ens ofereix, sense que caiguem en ser-ne esclaus.
