El passat 1 de maig vaig fer 80 anys. Es pot dir que des que anava als Maristes de la Mercè sempre he dibuixat i pintat. En aquella època, em vaig fer famós entre els companys pels dibuixos que feia de batalles, primer de les guerres mundials i després de la de Corea, imitant els còmics d’Hazañas Bélicas, que a finals dels quaranta i principis dels cinquanta es varen fer tan populars entre els joves de la meva generació, unes vinyetes elaborades per dibuixants tan extraordinaris com ara en Guillermo Sánchez Boix, més conegut com a Boixcar.

Aquells anys en què compartia classe amb els bessons Ventura de la pesca salada; en Josep Arnau, fill del taller/botiga de bicicletes de la Gran Via; l’enyorat Salvador Vidal, farmacèutic de la Creu Blanca, o l’entremaliat Pere Codina Gironella. Algun sorneguer, crec que era en Juanito Saura, em va treure els sobrenoms de Wehrmacht o El coreano.

Amb el temps, la meva passió malaltissa per la lectura va fer que els meus herois anessin canviant i deixessin de ser soldats alemanys o americans, per passar a ser combatents vietnamites o d’altres països que es jugaven la vida per implantar el socialisme arreu del planeta. Va ser així com, en plena dictadura, em vaig posar al costat dels pàries de la terra, convertint-me en un humanista lliurepensador d’idees socialistes-internacionalistes.

Durant anys, vaig fer el quixot, intentant difondre l’audàcia del saber, tot provant de posar en pràctica aquella idea de Marx quan deia: «Fins ara els filòsofs i els artistes s’han dedicat a interpretar el món, però ara el que cal és transformar-lo perquè les idees de llibertat, igualtat i fraternitat siguin universals, socials i sobretot reals per a tots els homes i països».

És aquest compromís social el que ha fet que la meva tasca com a artista pintor sempre hagi estat lligada a les meves idees. Així vaig posar el meu art al servei de la llibertat, col·laborant amb diferents artistes des de Presència, Estampa Popular o el Grup Pràxis 75. Aquesta idea de l’art compromès la compartia amb en Bep Marquès i l’Enric Marquès, dos companys de lluita desapareguts prematurament amb els quals vàrem col·laborar llargament a l’Assemblea Democràtica d’Artistes fent murals, cartells, gravats, collages o articles de premsa dels quals en porto publicats, ara mateix, més d’un miler.

Posteriorment, després de la decepció de la Transició democràtica que va impossibilitar qualsevol ruptura real amb el franquisme sociològic, em vaig dedicar a fer classes extraescolars a centres educatius de Girona com ara La Salle, el Col·legi Verd, el Bruguera, el Masmitjà o l’escola Annexa, on vaig fer amistat amb grans mestres com ara la Montse Valentí, la Teia, en Ricard i en especial amb l’incombustible Llorenç Carreras. Amb la majoria d’aquests hi he continuat col·laborant més enllà de l’àmbit estrictament laboral, en tasques culturals, socials i filantròpiques, en iniciatives tan lloables com ara l’Espai 31 del Mercadal, els Esquellotaires o el grup Plis Plas de Bescanó, amb els quals hem fet multitud de campanyes.

Durant tots aquests anys, els matins hem treballat pintant al nostre estudi, dedicant les tardes a llegir, escriure i conspirar amb els companys.

Ara que he fet 80 anys, els Amics del Museu d’Art m’han proposat fer una exposició a l’Espai 22, fent una picada d’ull als primers anys de la meva trajectòria artística. Una magnífica ocasió per mostrar, sobretot, apunts del natural que vaig fer de personatges entranyables de la Girona dels anys 60.

D’aquella època són especialment interessants els dibuixos al carbó que feia fonamentalment als mercats i les primeres composicions que vaig fer a l’estudi de l’Isidre Vicens.

Un tast suculent que vol introduir els gironins amants de l’art a la meva obra més primerenca, que, ben segur, tindrà continuïtat amb la mostra de diferents col·leccions de diverses èpoques que penso anar presentant en distintes exposicions, que s’haurien d’anar realitzant en les propers mesos, amb la idea de culminar aquest procés amb una antològica.

En aquesta mostra de l’Espai 22, que es podrà veure fins al proper 18 de juliol, descobreixo tot un seguit de personatges populars-anònims que habitaven la Girona dels anys 60, uns treballs en blanc i negre, fets principalment amb la tècnica carbó-tinta xinesa, a l’estil dels que pintaven Isidre Nonell, Van Gogh o els expressionistes alemanys dels anys 30 Max Beckmann, Otto Dix o George Grosz.

Aquest autors i jo mateix reconeixem el mestratge de Rembrant, Goya o Courbet, així com dels flamencs germans Brueghel, mestres de la sàtira, o l’irrepetible Hieronymus Bosco.

És evident que en la nostra trajectòria no hem mostrat interès pels protocapitalistes milionaris avantguardistes americans, ni pels informalistes abstractes, ni pel Pop Art, ni pels pseudoartistes intel·lectuals i les seves macroinstal·lacions. En aquesta exposició organitzada pels Amics del Museu d’Art volem oferir al públic la nostra vessant més acadèmica de dibuixant-pintor figuratiu expressionista.

Vull agrair especialment la tasca que des dels Amics del Museu d’Art es porta a terme per donar a conèixer i posar en valor els artistes locals, sovint tan mancats d’ajuda i falta de difusió. En aquesta feina, cal destacar el treball silent, perseverant i efectiu que des de fa anys venen fent l’artista Montserrat Guanter i la doctora en història de l’Art Raimonda Coll.