Des que Jordi Barbeta li ha dit menjapolles a Francesc-Marc Álvaro jo només pateixo per la higiene nacional.

Tots dos es cregueren sempre més llestos que els altres, amb autoritat per donar lliçons, i no només tots els seus pronòstics s’han demostrat falsos, i fracassats, sinó perquè d’una manera molt severa la realitat els ha passat per sobre, arrasant-los les premises. L’exabrupte de Barbeta és signe inequívoc de la seva decadència. Sempre fou groller i brut i tals característiques físiques són les que millor fomenten el seu retrat moral. No és que m’estranyi que hagi fet aquesta piulada. El que és significatiu és com corren les rates quan el vaixell s’enfonsa. Barbeta, oportunista, navaller, sentimental, no és tan mesquí com Marc Àlvaro, però és igual de poc intel·ligent que tots aquests camperols de vergonya aliena que es pensaven que per derrocar un Estat n’hi havia prou de guanyar un partit de costellada amb jugadors retirats de tercera regional. La llibertat, que Barbeta tampoc no entén, va lligada a la responsabilitat, i aquests han fet un ridícul tan estrepitós, i han contribuït a dur el país a una derrota i una humiliació tan descarnada, que haurien de quedar dràsticament invalidats per al periodisme. Assenyalats de per vida pel mal que han fet, pel falsejament de la realitat, pel temps i les esperances i els diners que han fet gastar a tants catalans de bona voluntat. És hora de posar davant del mirall una generació de periodistes i polítics que ha fet fer a Catalunya el pitjor ridícul dels darrers segles.

L’espectacle de Barbeta insultant l’Álvaro, a més a més, no només té a veure amb el viratge oportunista del noi que es posa rínxols en desmesura per distreure’ns d’altres coses, sinó amb el desesper de veure com la gran mare dida que fou Convergència i Unió, i el que successivament n’anà penjant, s’ha dramàticament eixugat hi ja només queden diners, i pocs, per a José Antich, que de tant en tant li esquitxa a Barbi una propineta encara més escadussera, com feien els nostres besavis al carrer de Robadors. Barbi i Álvaro eren molt amics quan hi havia diners, quan hi havia càrrecs en joc. Se’ls repartien i eren sectaris i mesquins amb els altres. Es repartien les columnes als diaris, les tertúlies, les classes universitàries, sobretot a Blanquerna. No hi havia cap mèrit professional, com pot deduir-se de l’aclaparador encert de les seves profecies, i eren només l’aigua bruta que emergia del clavegueram convergent, en aquells anys d’or en què Pujol tensava la corda nacional amb prou vistositat per poder-te estirar la cartera sense que te n’adonessis, però sempre dins dels límits no només d’Espanya, sinó de l’obediència espanyola. Barbeta i Álvaro eren els fel·ladors en cap d’aquesta Catalunya cínica, carterista, que s’assegurava el sou a La Vanguardia i passava el raspall a Convergència com fent-se els soldats de la gran causa. Vull dir que el que li ha dit Barbeta al seu examic és cert, però es podria dir a l’inrevés i també fora veritat. Que s’insultin en públic és una pèrdua de temps: queden malament perquè tots recordem el temps en què fórem, no en treuen res perquè ja s’han quedat sense res a treure, i deixen escapar el gran negoci (pel cap baix editorial, tot i que jo crec que en podríem fer una sèrie per a Netflix) d’explicar com foren els anys més brillants, més corruptes i més divertits de Catalunya, i com ells s’enriquiren fent tots els papers del bordell. Tots. Tots i cadascun. El que diu Barbeta, també.

Barbeta i Álvaro convertiren Catalunya en la Nicole Kidman de Dogville. La tingueren lligada amb una corda a la roda, com si fos un gos. El negoci de Barbeta ha estat sempre exigir informació i primícia a canvi de fer-te quedar bé i no linxar-te. El negoci de l’Álvaro ha estat fer el mec i semblar que té prestigi per fer conferències i repartir els càrrecs que dins del seu sector controlen els convergents. Tot això ha caigut. Han vingut d’altres temps, probablement pitjors, amb personatges encara menys intel·ligents, i més mesquins que ells. I ara aquest parell ja són carn de Twitter, estirant-se la castanya com lesbianes a la piscina de fang. Un món ha caigut, una trama. Aquella Catalunya de les tres màfies -Unió, Convergència i el PSC-, i Josep Antich que era el broker de les tres, mentre Barbi i l’Álvaro li feien de palmeros, llepant el que calgués. El que més graciós resulta és que ells mateixos han fet que el seu propi tenderol caigués. Per això dic que són poc intel·ligents. S’han quedat sense el que tenien a canvi de res. Trencar CiU i el centre polític català va ser culpa dels que més ara ho lamenten, tan poc acostumats a viure a la intempèrie i del valor real de la seva feina. Barbeta està acabat i l’Álvaro encara aguanta a La Vanguardia, però per molt que intenti girar ja té data de caducitat i fins i tot el substitut triat. No es podrà fer periodisme seriós a Catalunya fins que tota aquesta banda paguin el preu, assumeixin la seva responsabilitat i per primera vegada entenguin que la llibertat té conseqüències, i que per això és important.

Mentrestant, llurs batusses a Twitter són encantadores. Natura morta no només d’una època i d’un règim, sinó de la mena de gent que ells mateixos són, sense escrúpols, sense vincles i sense sentiments que si es feien els molt amics era tan sols per poder arrambar encara més.