El PP ha encetat una campanya de recollida de signatures en contra dels indults als polítics presos catalans que pretén anunciar ben aviat Pedro Sánchez. Repeteixen des de la seu de Gènova la mateixa estratègia que ja empraren els populars fa uns anys en contra de l’Estatut. Però moltes d’aquestes adhesions són més per anar contra Catalunya que una altra cosa. I aquest és un joc molt perillós.
A Catalunya la campanya passa desapercebuda i no s’han instal·lat taules en els carrers i places amb aquest objectiu. És ben cert que el PP a casa nostra és residual i fou escombrat primer per Ciutadans i en les darreres eleccions per Vox.
Difícilment una formació política pot governar Espanya sense presència a Euskadi i Catalunya per molt que ara mateix les enquestes li bufin a favor.
Traslladar aquest debat al carrer és molt agosarat, imprudent i fins i tot té un punt d’irresponsable. Pablo Casado ha trobat un fil argumental que repetirà contínuament al llarg dels propers dies. Ara bé, de la corrupció del «cas Kitchen» no en vol sentir a parlar.
I compte perquè, pressionat per la ultradreta, cada vegada té més tics de Vox. No només per la propera concentració a la plaça Colón de Madrid –per cert, quin altre error d’Arrimadas, anunciant la seva presència–, sinó perquè a Ceuta en una roda de premsa va emprar una colla de hooligans del seu partit per tal d’amenaçar o silenciar els periodistes. És evident que la informació independent li fa por i que no és capaç d’afrontar de debò la corrupció ni expedientar María Dolores de Cospedal, que fou la seva mentora en el moment d’arribar a la presidència del PP.
Per molt que avui tingui les enquestes a favor, allò cert és que no té cap discurs per al problema territorial que avui es planteja des del Govern de la Generalitat. I no sembla que ho tingui fàcil en aquestes circumstàncies.
Exactament igual de complicades són les perspectives per a Pedro Sánchez, que sembla decidit a indultar els polítics presos des de fa ja una bona colla de mesos. A l’Espanya profunda això és difícil d’entendre i fins i tot barons importants del PSOE s’hi han manifestat en contra. Els indults no resoldran l’actual litigi, però poden ajudar a establir vies de diàleg de les quals no en defuig afortunadament Pere Aragonès. Soc dels que opino que un líder polític, si és necessari, ha d’estar decidit a cremar-se en el càrrec. Això només els passa als valents. Avui els grups parlamentaris s’han acostumat a prendre les decisions depenent de les enquestes o d’allò que a priori els pot afavorir més. No es contempla una acció política a deu, vint o trenta anys vista.
La facultat dels indults és de Pedro Sánchez. Podran agradar més o menys, però les reivindicacions d’una bona part dels catalans no desapareixeran per art de màgia ni molt menys. El sentiment independentista gaudeix d’unes fortes arrels i avui la coalició de govern formada per ERC i JxCat no està disposada a renunciar-hi. Tanmateix, el Govern espanyol, sigui del color que sigui, mai no accedirà a un referèndum d’autodeterminació. Però si hi ha diàleg i gestos d’una bona voluntat d’una banda i l’altra, s’afavoriran la distenció i la convivència. La política ha de servir per trobar sortides a carrerons foscos i en aquest sentit Sánchez i Aragonès han de fer esforços per entendre’s encara que sigui amb acords mínims. I això és molt important, encara que ningú no tingui fàcil.
