Les nenes d’Arran, perquè a Arran totes es diuen nenes encara que calcin pèl al pit, han pintat a la façana de Casa Rahola, i la mestressa s’ho ha pres malament. O bé, ja que s’ha adonat que això és feixisme. Gràcies a les pintades que la toquen de prop, l’exímia opinadora -sobre Rociíto, però opinadora- ha entès que, encara que un es digui revolucionari, és un feixista si es comporta com a tal, és a dir, si assenyala i intimida qui pensa diferent. Ha trigat. Curiosament, fins que no li ha tocat el rebre a ella, no ha après cosa tan senzilla, almenys jo no li recordo escarafalls ni declaracions indignades quan hi va haver pintades i arbres tallats a la casa d’Albert Boadella, quan hi ha hagut pintades a les seus de partits polítics no llacistes o de mitjans de comunicació desafectes al règim, ni quan s’han impedit per la força actes polítics dels que a ella no li agraden, o fins i tot actes acadèmics a la universitat. Llavors, la Rahola callava i atorgava. Benvingudes les pintades a casa seva, si així ha après alguna cosa sobre democràcia i llibertat.

No hi ha com comprovar les coses en pròpia pell, per veure-les amb claredat. Mirin en Junqueras, que ha hagut de passar quatre anys a la presó i -sobretot- veure l’indult ben a prop, per adonar-se que la via unilateral va ser un error i que el que van fer, a més de ser il·legal, tenia bona part de catalans en contra. Des d’El Lute, que va aprofitar l’estada a la presó per llicenciar-se en Dret, que no es veia transformació tan extraordinària en un reclús: va entrar un lleó a la presó, i en sortirà un gatet d’angora disposat a refregar el llom a les cames de Pedro Sánchez tot ronronejant. Benvinguda sigui també la presó, si és a fi de bé.

Si en Junqueras no hagués perdut quatre anys de vida entre reixes, segurament encara estaria equivocat. La vida són vuitanta anys útils, i això tirant llarg. Passar-te’n un cinc per cent a la presó per no aconseguir ab-so-lu-ta-ment res, ajuda a deixar de tenir-se a un mateix en alta estima. No sé quin dia exacte en Junqueras va deixar de mirar-se de bon matí al mirall de la cel·la dient-se a si mateix «ets un heroi» i va començar a repetir-se «ets gilipolles». Segurament ja fa anys. Potser des que va veure la vida que es tira el Marquès de Waterloo en el seu exili.