L’any 1927 Julien Benda publica La Trahison des clercs (La Traïció dels intel·lectuals). Clercs es pot traduir com a escrivents o intel·lectuals. Etimològicament significa clergue. Un detall no menor. Els maîtres à penser prodiguen el seu pensament en llibres, articles, tertúlies, conferències, en tuits, i sempre amb afectació i amb ínfules de preceptor, com si sermonegessin des del púlpit un esbart de feligresos que l’escolten arravatats.
La democràcia, a diferència de l’autarquia, que és pedra sobre pedra, és delicada com una porcellana. Qualsevol xerraire venedor de fum que trepitgi l’escena política pot utilitzar els seus embolcalls per disfressar el seu populisme o la seva tirania. Per més hàbil que sigui el nostre sofista en l’art de l’oratòria, necessita altaveus, impremtes i pantalles perquè el seu missatge arribi a tots els racons del país. Necessita una corrua de ditiràmbics que glossin les seves proeses, que el cobreixin de ginesta, que toquin els timbals al seu pas i li riguin les gràcies. Són els nous clergues. Un corpus mediàtic que seduït pel cant de sirenes del populisme i de la corresponent canongia ha renunciat a la crítica i a la decència de la professió.
Fa uns dies El món a RAC1 entrevistà el senyor Cuixart. Seguí l’estela del «junquerisme és amor» i es mostrà condescendent cap als nacionalistes espanyols. Pare, perdona’ls, que no saben el que fan. La seva és una democràcia que la providència entregà a Moisès al Mont Sinaí juntament amb els deu manaments. Una democràcia que levita per sobre el bé i el mal. La transsubstanciació de la voluntat de tot un poble.
Per evitar interpretacions arteres de la democràcia o que un flautista d’Hamelin s’hi pugui abraçar, la nostra constitució li ha escurat la mullena del romanticisme, de la tradició, de la cultura, del folklore, de la pròpia llengua, d’ètnia, de les urnes, de votacions populars i mandats considerats democràtics sorgits d’aquells simulacres, del dret a l’autodeterminació com si Catalunya fos una colònia. I què han deixat? L’os de la legalitat. Considerar que la democràcia està per sobre la legalitat no s’ho han tret del barret els nostres independentistes. El primer pas de tot populisme o de tot autoritarisme és arrambar «en nom de la democràcia» amb la Constitució o la legislació vigent.
Cap dels tertulians –analistes aguts de la realitat política–, ni el mateix conductor del programa, va gosar dir: escolti, senyor Cuixart, no ens aixequi la camisa! Per què ens vol fer creure que torejar la Constitució és democràtic! Tampoc se li preguntà: no tem que un altre dia el seu fill, que segons vostè amb prou feines ha pogut abraçar, li pugui retreure no haver-lo estimat com ho ha fet amb Catalunya? Tot el contrari, es mostraren agraïts perquè el profeta del procés els il·luminés i inspirés nobles preguntes per complaença de tots els reunits en l’àgape radiofònic.
Respectant totes les distàncies, la traïció dels nostres clergues pel que fa al procés recorda la que va succeir a la meitat dels segle passat en plena guerra freda. Pobre de l’intel·lectual que no llencés diatribes contra l’imperialisme ianqui i no clavés el genoll a terra davant el paradís de llibertat de la Unió Soviètica o de qualsevol dels totalitarismes d’esquerres. A casa nostra, en la majoria de mitjans de comunicació el procés juga a casa. En alguns programes, en el mateix vestidor. Es dona legitimitat al procés i veracitat a la malvolença de l’Estat espanyol. A partir d’aquí en una demostració de pluralitat informativa es pot criticar maneres de fer el procés o es conviden a les tertúlies veus dissidents, però mai es llençarà ni un míssil a la línia de flotació de l’independentisme.
