Temps era temps, els boscos catalans litorals i prelitorals eren rics en arbres llentiscles. Els seus grans troncs tenien un poder calòric superior als d’alzina i olivera. Amb la industrialització, va arribar al màxim l’explotació dels arbres, baies i resines: l’oli de llentiscle per l’enllumenat, el màstic per segellar finestres, els emplastres odontològics, la llenya per cremar, les carboneres, entre altres usos. De tal manera que els arbres llentiscles van desaparèixer i a l’Empordà només en resten un de catalogat a Torrent, i tres no catalogats que estan camuflats i protegits a redós d’unes oliveres, en un racó del Baix Empordà que me’n guardaré ben bé prou de revelar mai a ningú la seva localització. Quan tresco pels camins del Baix Ter, sovint em trobo gent furtiva que marxen amb furgonetes carregades a rebotir de llentiscle. Cada cop més. Si des de la Generalitat i les corporacions municipals no s’actua davant d’aquest espoli, el llentiscle arbustiu farà la mateixa fi que els arbres.
