Tothom escarneix Junqueras però tothom ha fet igual. Elsa Artadi fou la catifa del 155, la Celia Gámez de Roberto Bermúdez de Castro. Quan Puigdemont va proposar-li de ser la presidenta de la Generalitat, va rebutjar l’oferiment per por de les conseqüències. Ben igualment, el maulet Torra exercí una presidència vergonyosa, humiliant i amb cap desafiament a l’Estat, més enllà de la degradant pantomima de les pancartetes: el que Junqueras ha escrit en la seva carta és el que els líders de Junts no han deixat mai de fer. Jordi Sànchez ha explicat a alguns dels seus consellers, sobre la suposada culminació de la independència, que «a Catalunya hi ha una meitat d’independentistes, i d’aquesta meitat només la meitat espera de nosaltres que culminem alguna cosa. I, és clar, el que nosaltres no podem fer és governar per al 25% del país». Puigdemont, que veu com la seva flama s’apaga, va ser derrotat per Laura Borràs –el fugit la detesta i de cap manera no la volia de candidata– i posteriorment per Jordi Sànchez, que formà Govern en contra de la voluntat de l’expresident. Un Sànchez que, per cert, tant que reclama la independència, va voraçment escurar el que els seus en diuen «les engrunes de l’autonomisme» en la d’altra banda brillant negociació amb Esquerra, per repartir-se el botí. Això per no parlar de Pilar Rahola, que també s’ha queixat amargament del realisme del líder dels republicans, quan a ella vam sentir-la amenaçant el director de TV3 –«al Sanchis, això li ho farem pagar»– per atrevir-se a rebaixar la seva presència veneçolana a la programació diària.
El que Oriol Junqueras ha posat per escrit és el que l’independentisme no ha deixat mai de fer d’ençà que Pilar Rahola i Àngel Colom fundaren el PI. Postureig patriota a canvi de diner públic encobert a mans besades com el vi. Eren els temps de la Fundació Acta, entre d’altres tinglados. Ha plogut molt, des de llavors. I Pilar Rahola ha estat 14 anys a La Vanguardia. Què són 14 anys a La Vanguardia si no una llarga taula de diàleg amb Espanya?
Ara és veritat que la comèdia és més descarnada, perquè la incompetència i la covardia dels independentistes –poble i líders– ha estat tan monumental que han cedit les bambolines i ja no s’aguanten els decorats. No és que la carta de Junqueras no sigui una renúncia, però no és cap renúncia nova, i si ha irritat tant els irreductibles és perquè els ha posat davant del mirall amb totes les vergonyes al descobert. S’ha arribat a acusar Junqueras, per exemple, d’haver «matat l’1 d’octubre amb la seva renúncia a la unilateralitat». Qui va matar l’1 d’octubre va ser Puigdemont canviant de cotxe en un túnel, comportant-se com un pinxo en lloc de defensar la dignitat del president de la Generalitat. Qui va matar l’1 d’octubre va ser el mateix Puigdemont quan va declarar i avortar la independència, quan va voler convocar eleccions –autonòmiques– i quan va fer l’esperpent d’aquella subdeclaració del dia 27. També ell va matar l’1 d’octubre quan va escapar-se, com s’escapen les rates quan el vaixell s’enfonsa; i per descomptat també el matà la meitat del Govern que es lliurà a la Justícia en lloc de defensar la independència que ells mateixos havien declarat. L’1 d’octubre el mataren els partits polítics que sense excepció es presentaren a les eleccions del 155 i els polítics independentistes que amb tant de vigor col·laboraren en l’aplicació d’aquest article de la Constitució; i per damunt de tots ells i de tot això, l’1 d’octubre morí assassinat a mans de la part de poble independentista, de tots i cadascun dels independentistes que, sense cap orgull, sense cap dignitat, sense cap capacitat de sacrifici ni d’alçada moral, van anar a treballar l’endemà que l’Estat intervingués la Generalitat, demostrant la mena de gent petita, gasiva, mesquina, arrasada que són, i demostrant també que els seus suposats somnis eren tots de paper d’estrassa i que per a ells la independència de Catalunya, i la pròpia Catalunya, és la meuca que hi ha al fons de la barra del bar i que per por de la Sida no se l’acaben mai de follar i només s’hi fan palles. Palles i ja està. Això sí, moltes palles, i tot és una gran palla, i mai no arriba l’hora de la veritat.
Si no us agrada Junqueras és perquè no us agradeu vosaltres. Si no us agrada que hagi renunciat a la unilateralitat, pregunteu-vos què heu fet vosaltres aquests darrers anys a banda de tocar-vos com primats i de fer-li el joc a l’Estat. Si creieu que és una pèrdua de temps dialogar amb Espanya, recordeu que la vostra vida, que és una història d’èxit, és la història de l’èxit d’Espanya, i que us ha anat molt bé viure de la farsa mentre la festa la pagava un altre. No, Junqueras no ha matat l’1 d’octubre amb la seva carta. L’1 d’octubre el vàreu asfixiar vosaltres l’endemà mateix, i l’altre, i l’altre. Deixant de banda que, naturalment, l’1 d’octubre va ser una costellada, sense cap valor ni cap legalitat, que de cap manera no va generar cap mandat, i que l’única victòria va ser la de l’Estat, que en tingué prou de quatre cops de porra per deixar clar que estava disposat a defensar-se. Va ser la gran victòria de la jornada. Amb Piolín i quatre bastonades de broma –ni un sol ferit de gravetat– el poble més indigne i comediant d’Europa va fer tots els escarafalls de l’auca i ja després us heu comportat com quatre gats i barallats.
Junqueras vol sortir de la presó, és veritat, però és que vosaltres no hi heu volgut ni entrar. Quina paròdia del soldat! Vosaltres no teniu un problema amb Espanya, per a això encara us heu de fer grans. El vostre problema és que se us han trencat tots els miralls.
