Cada setmana intento compartir esmorzar, molt d’hora, no sé per què sempre és tan d’hora (la cita l’organitzen ells), en una terrasseta de Ciutat Jardí, la platja llarga que està més enganxadeta a Ciutat de Palma, amb els meus dos amics de l’ànima mallorquins, Alejandro Vidal, una vella guineu del periodisme i, per descomptat, savi del futbol insular, i Ricard Cabot, màxim responsable d’Esports del Diario de Mallorca.
L’última xerrada, concretament ahir, va girar al voltant de com es pot esbrinar on hi ha un bon entrenador. És evident, com no, que el punt de partida era, per als tres, que, potser, el realitzat per Pep Guardiola al Barça B, quan va començar a ser campió de Tercera a Barbastre (jo hi vaig ser, sí, al juny del 2008), té tant o més mèrit que guanyar després tot el que va guanyar amb els grans jugadors que tenia i els que va parir.
Algú va recordar que Thomas Tuchel s’ha proclamat campió i tothom beneeix la seva traça per reconvertir un milmilionari equip en un onze de veritat, però... cal recordar que el noi que va fer el gol de la Champions, un tal Kai Havertz, va costar 80 milions d’euros. I és que, arribats a aquest punt, sempre sorgeix el dubte: «A aquest, a qui sigui, vull veure’l jo entrenant l’Osca».
«Per a mi», va assenyalar Alejandro, «un bon entrenador és aquell que guanya o converteix en campió un equip que no estava ni per guanyar ni per ser campió». «Per exemple», va afegir Ricard, «aquell Héctor Cúper que, amb quatre descarts del València, va ficar el ‘Mallorqueta’ a Europa». I, és clar, a continuació vam parlar de Diego Martínez (Granada), Fran Escrivá (Elx), Álvaro Cervera (Cadis), Paco López (Llevant)... i tants altres que no són considerats gurus, déus, mestres, de les banquetes i demostren cada dia ser enormes entrenadors.
I, de sobte, bé, sempre està sobre la taula, va sorgir el nom del Reial Mallorca, de l’Espanyol i del Girona. I els tres vam coincidir que el que està fent el Girona és de traca. El que ha fet Francisco Rodríguez amb aquest Girona, que, com ahir mateix va reconèixer Pere Guardiola, accionista minoritari però president del Consell d’Administració del club, «té un mèrit extraordinari, perquè ha treballat intensament per canviar el sistema, recuperar futbolistes, trobar l’alineació ideal i, sobretot, treure joves per al primer equip», és digne d’elogi.
En les 13 últimes jornades de Lliga, el Girona va guanyar 10 partits, en va empatar dos i en va perdre només un: 32 punts de 39 possibles. Va acabar 5è. I, ves per on, en les 10 últimes temporades, en acabar els play-off d’ascens, el tercer de la Lliga només ha pujat tres vegades; un cop, el quart; tres vegades, el cinquè; dues vegades, el sisè, i un cop, el setè, que va ser l’any que va pujar el Còrdova (de 7è de Segona a Primera, perquè el Barça B va haver de renunciar al play-off).
Però és que, senyors, el d’aquest Girona no és nou. En les últimes nou temporades, el club català ha estat dos anys a Primera, ha aconseguit un ascens directe (2016-17, amb Pablo Machín) i ha jugat tres play-off, que ha perdut davant Elx, Almeria i Osasuna. La injustícia del futbol és tan gran que podria dir-se (i fins i tot defensar-se) que aquest Girona ja és immens per haver arribat on ha arribat, però no, si torna a caure a la final, tornaran a saltar les llàgrimes. I això no seria just per a un equip que, en els últims mesos, ha tingut un comportament immaculat. I ha fet un gran futbol.
Resulta per descomptat molt paradoxal, però així és el futbol (i més en l’any 2021), així és «la indústria del futbol», com l’anomena Javier Tebas, cap de la patronal, que el club d’una de les comunitats més riques d’Espanya sigui propietat del City Football Group (47%), d’un magnat bolivià, amic de David Beckham i soci seu al Miami, Marcelo Claure (35%) i de Pere Guardiola (16%), que se les enginya per ser qui decideixi (o gairebé). I decideix bé, sí, sí, molt bé.
Repeteixo, venen ganes de cridar visca vosaltres!, pel que heu fet, per com ho heu aconseguit i amb qui ho heu aconseguit. Perquè tinguin en compte que Francisco, que en el descans del partit de Las Palmas (0-1, a la mitja part, 1-2, al final) estava acomiadat (era el 20 de març passat), ha hagut de lidiar amb lesions, sancions i tota mena de problemes per reconstruir l’equip, que ha estat, en molts moments, el més jove de la categoria amb fins a set, vuit i nou futbolistes sub-23.
És més, han estat els joves com Arnau Martínez, Santi Bueno, Ibrahima Kebé, Ramon Terrats i Yan Couto, entre d’altres, els que han reforçat un equip on el porter Juan Carlos, Gerard Gumbau, Sebastián Cristóforo, Christian Stuani, menys golejador (per les seves lesions) que el 2020, però importantíssim, i Ramón Rodríguez «Monchu» estan protagonitzant un final de temporada per «campionar».
Aquest Girona es mereix una espelma en aquest play-off. Ja és de Primera.
