Algú haurà de prendre decisions molt feixugues perquè el temps se’ns tira a sobre: el rellotge de sorra del canvi climàtic , que ja deixa caure els seus granets (uns granets que poden ser icebergs que ja es desfan), ens atrapa enfeinats a decidir sobre els polèmics molins del cap de Creus, i una molt barallada ampliació de l’aeroport del Prat de Llobregat, i les urgentíssimes defenses del Delta de l’Ebre en front de la pujada del nivell del mar, i la qüestió de la via del tren al Maresme pels embats imparables del mateix mar; i qui sap quants projectes més, com margarides a punt de desfullar, per veure si pactem amb la natura o ens ho deixem córrer del tot. Ara no són aquelles margarides de la senzillesa d’un marge de Sant Daniel. Ara són complicades. Serà molt seriós, decidir-se, potser traumàtic. L’avenç de la civilització passa factura.

Aquesta terra és plena de progressos i avui recordarem un episodi d’aquests, situat a les muntanyes de l’entranyable Collsacabra. A finals del segle XIX uns propietaris de finques situades allí varen decidir la construcció d’una necessària carretera: és la que coneixem avui, que va de Sant Esteve d’en Bas fins a Vic, passant per coll d’Uria, mena al santuari de la Salut, coll de Condreu, el Far, continua per Rupit, Cantonigrós, l’Esquirol i finalment baixa a la plana de Vic.

La història l’explica magistralment Josep Pla en el seu llibre Un senyor de Barcelona. Aquest senyor es diu Rafael Puget, propietari de Corriol, una finca mítica de Rupit, on Josep Pla passava temporades de gran acolliment, tot acumulant informació pel llibre esmentat, gran referent de la literatura catalana. S’ hi explica que per decidir la construcció de la carretera va ser molt positiu un viatge que va fer un advocat madrileny influent, Linares Rivas, que va ser ministre. El viatge es feia en tracció animal i per camins molt primitius; entre ell i els acompanyants varen conjurar-se per a la construcció d’una carretera general. Llarg i difícil projecte. L’any 1897 ja varen arribar les tartanes de Manlleu a dalt el Collsacabra. Però la carretera no continuava cap a la vessant gironina. Varen haver de passar uns vint anys perquè els promotors desencallessin l’obra pendent. Hi ha una anècdota complementària: la decisió definitiva es va prendre en una reunió de feina (és a dir, un bon dinar) amb el general Barrera i el bisbe Muñoz, els dos poders ben determinants d’una època. I la carretera del Collsacabra va arribar, finalment, a Sant Esteve d’en Bas.

I ara ve un testimoni de recança i de dubte, la tremenda sinceritat d’aquell excel·lent promotor de la carretera que era el senyor Rafael Puget, que també explica Josep Pla a Un senyor de Barcelona. Les paraules són aquestes : «Com a enamorat que soc de la vida antiga, comprenc que la carretera ha fet més mal que bé. Quants arbres, a milers, s’han tallat des que s’obrí! En temps del general Savalls, Collsacabra fou un temple de la naturalesa. Però, en fi, tot ha de seguir el seu ineluctable camí».

El senyor Puget m’ha fet anar a consultar el diccionari: ineluctable és aquell fet o esdeveniment contra el qual hom no pot lluitar, inevitable. Tot un punt de reflexió sobre els projectes, realitzacions i urgències que les altes esferes han d’estudiar i decidir, ara mateix, amb gravíssima responsabilitat.