La figura de l’agitador cultural oficial, és a dir reconegut, prestigiat pels de la colla pessigolla nostrada del càrrec i la sucosa pagueta, és la d’algú molt agitat, divertit en els seus moviments, tant físics com intel·lectuals, caracteritzats per l’oscil·lació sinuosa i la buidor del fum. Es tracta d’un personatge bufonesc, amb la picaresca del bufó però sense la seva intel·ligència. El bufó clàssic sap quin paper representa, mentre que l’agitador cultural nostrat no sap res, només sent, tot ell és emoció, el trist sentiment de ser important perquè es fa amb els de la colla, ni que sigui en la posició no escrita de minyona. Per això la gràcia de la seva representació resulta patètica, i a voltes irritant. El veus sempre aqueferat, t’atén a correcuita, el seu temps és or, no té mai temps per a res, a casa el veuen poc perquè té l’agenda a rebentar, agitat en una activitat cultural o altra, amb el cap en mil coses absurdes diferents, inquiet, com aquell que balla el rock and roll sense adonar-se que es troba enmig d’un concurs de vals, sempre pensant en una reunió o presentació, tot amb la mateixa utilitat i sentit que les direccions que pren una gallina decapitada. A Catalunya hi ha molta gent que fa veure que està molt ocupada per justificar el seu sou. L’agitador, en canvi, no fa veure res, convençut com està que la seva ocupació té una importància capital per a la vida cultural del país, i sobretot per fer mèrits davant dels de la colla. Sobretot.
Els de la colla, amb les excepcions carismàtiques involuntàries que calguin, tenen el mateix interès per la cultura que jo per la tauromàquia. Coincideixen amb l’agitador en el fet de no llegir mai i parlar de llibres sempre. Llegeixen, amb sort, sinopsis, contraportades. Han aconseguit tal domini en aquest art de xerrar del que no saben, que quan parlen de l’únic llibre que llegeixen a l’any ho fan de la mateixa manera que quan parlen dels centenars de llibres que no han llegit. De fet, no es d’estranyar, atès que el llibre anual que llegeixen no l’entenen, acostumats a parlar en comptes de llegir per poder parlar. Els de la colla utilitzen la cultura com a pretext perfecte per d’una banda donar-se una raó de ser, i de l’altra per comportar-se com a pets inflats. Pertànyer al clan d’elit és el seu paradís, i si a sobre hi suquen la cosa esdevé de somni. És entre divertit i anguniós entrar a Twitter i veure com els de la colla se segueixen entre ells i es llepen mútuament el cucurutxo. De tant en tant entro per fer un cop d’ull als comentaris massatgístics, sempre massa amables, simpàtics i forçadament enginyosos que es dediquen. Estan tan ocupats a mirar de continuar sent acceptats entre ells, són tan llépols, que no s’adonen del fet essencial: la indiferència absoluta que senten entre ells. No es pot apreciar sincerament ningú quan l’únic que t’importa és salvar l’ego i sadollar-te socialment utilitzant els altres. Per no saber, ni això saben de si mateixos. Hi ha gent per a qui la vida passa com una ficció. El més fascinant és que materialment els va bé. Coses del sistema. Coses humanes.
Els de la colla tusten l’esquena amb condescendència a l’agitador cultural, a qui consideren també de la colla però en una categoria inferior no escrita, perquè els intel·lectuals són ells, els de la colla, i no perquè sàpiguen llegir gaire més que el seu bufó agitador, només representa que en saben perquè de tant en tant perpetren llibres, publicats naturalment també per un altre sector de la mateixa colla, el sector editorial català de primer rang, que curiosament avui dia està absorbit per grans grups editorials espanyols... amb seu a Catalunya. Volen res de més retorçadament humiliant?
L’agitador cultural oficial nostrat té per missió inconscient fer veure que agita les coses per tal que no es moguin de l’estat podrit en què es troben. Només admira els autors de la colla perquè pertanyen a la colla, sense naturalment molestar-se a llegir-ne els llibres. Aquesta és, de fet, la seva única mostra de sensatesa. Els llibres dels autors de la colla en realitat no interessen ni a ells mateixos, a qui la literatura importa en la proporció inversa a anar a fer còctels plegats, sent la seva obra el resultat d’una falsedat i manca de necessitat artística absolutes, el mer bitllet que els cal pagar per justificar-se com a autors reconeguts, pertanyents, doncs, a la colla pessigolla.
L’agitador no admira els autors desconeguts, o sigui fora de la colla, dels qual naturalment encara menys llegirà la seva obra, però no dubtarà a afusellar-la omplint-se la boca d’observacions pedants i suades per donar-se-les d’entès i perquè, tractant-se de desconeguts, s’hi atreveix, li surt gratuït.
L’agitador cultural és aquí un acomplexat amb ànsies de reconeixement social, ni que sigui per part d’una elit amb el mateix valor social que la moneda del carro d’un supermercat. La gràcia de tot plegat, l’eficàcia implacable de la tasca de l’agitador consisteix precisament en el fet que ignora tal insignificança, perquè encara que no ho sàpiga no l’interessa la cultura, i perquè a força de treballar-se l’analfabetització no podria adonar-se de res encara que el fessis llegir aquest article.
En una ocasió se’m va acudir posar en dubte davant d’un agitador la qualitat literària d’un dels seus gurus inqüestionables. L’home, per mig segon incrèdul, tot seguit em va mirar amb un somriure de compassió i menyspreu alhora, va esclafir la llengua i va canviar de tema. Natural. No pertanyo a la colla pessigolla. La seva visió de mi canviaria a l’acte si hi pertanyés. Però aleshores jo no faria cap crítica literària negativa a ningú de la colla, somriuria, seria ensucradament simpàtic amb els membres i indiferent o menyspreatiu amb la resta i, per descomptat, amb la cultura. De sobte guanyaria el premi Bertrana, el Sant Jordi, el Sant Joan, i tota la resta del santoral. I tot m’aniria sobre rodes.
