Mai com ara han estat tan necessàries regles globals per afrontar problemes perquè ara són globals. L’acord dels ministres d’economia i Hisenda del G7 perquè les grans empreses tributin on obtenen els beneficis i que aquest sigui d’un mínim del 15 % és un pas molt important per acotar els paradisos fiscals que fins ara oferien els seus baixos impostos perquè aquestes empreses paguessin menys. La seva implementació no serà immediata però és un pas important que fa anys la OCDE intentava. L’impost és encara petit (Biden i Yellen proposaven un 21 %) i s’hauria d’anar més enllà per eliminar els paradisos fiscals però és un primer pas.

Curiosament tothom sembla avui estar-hi d’acord, inclús els països que perdran ingressos o les empreses que hauran de pagar més impostos. Potser la COVID, que ha deixat depauperats econòmicament els governs, ha fet que tothom accepti el mal menor i els opositors no s’atreveixen a discutir-ho. Com passa en el model federal, la regla és general però caldrà implementar-la en l’àmbit dels estats, que, de moment, són els que cobren els impostos. A Europa l’aplicació d’aquest impost comportarà una certa harmonització fiscal perquè països com Irlanda, Luxemburg o Holanda perdran ingressos mentre la majoria els guanyaran. Pot ser que la seva implantació porti la UE a avançar en una política fiscal comuna, un tema pendent que caldrà abordar més aviat que tard en una perspectiva federal.

Santaló, el gran matemàtic gironí, deia que enfront dels grans problemes hi havia solucions trivials que no solucionen el problema i la científica, que era la solució de veritat. Davant la pandèmia, diria, les solucions trivials, les de rentat de mans, mascaretes i distància, podien servir per frenar-la però la solució de veritat, la científica, són les vacunes. Ho vam veure a les residències d’avis i ara ho anem veient a la societat en general. Hi ha esperança gràcies a la ciència. La societat faria bé de no oblidar-ho i dedicar més atenció a la recerca, innovació i desenvolupament. La pandèmia només es podrà considerar erradicada quan ho estigui a tots els països, les vacunes han d’arribar arreu, és la mesura intel·ligent (regla general i implementació local, federalisme pur). La forma de fer-ho s’ha d’estudiar, uns diuen que alliberant patents, altres simplement distribuint vacunes gratuïtament als països amb més problemes econòmics. Segurament calen les dues mesures. Si s’alliberen patents cal tenir en compte que no tots els països tenen els coneixements i recursos científics-tècnics necessaris per fabricar-les, a alguns els hi hauran de fer arribar per altres mitjans.

Els exemples venen a tomb per recordar que les regles comunes i la seva implantació sempre afavoreixen els més dèbils, ajuden a un món més just. I això té a veure tant amb els indults com amb la unilateralitat.

Uns, els indults, estan regulats per llei i els demòcrates haurien de respectar el dret del Govern espanyol de concedir-los com una cosa normal en un estat democràtic. Són un gest de clemència que només pot fer un estat de dret fort i és una declaració a favor del retrobament dels catalans de tots signes. El segon, la unilateralitat, és una forma d’actuació que creu que es poden trencar les lleis en qualsevol moment. La veritat és que fer-ho provoca sempre un cisma social, divideix greument la ciutadania i deixa desemparats els ciutadans que creuen en la democràcia. Per això és interessant tant la declaració del Comitè d’afers legals del Consell d’Europa com de Junqueras dient que veuen bé els indults i manifestant-se contraris a la unilateralitat. Les dues declaracions van en el bon camí, apuntalar la democràcia i defensar l’estat de dret.

Sembla que un nou clima s’obre pas tímidament a Catalunya. El Govern Aragonès sembla disposat a governar i els socialistes amb el seu govern a l’ombra semblen voler fer oposició constructiva. Illa ja ha dit que seran exigents però que no rebutjaran acords i ha proposat acords de país en temes com la pandèmia, l’ampliació de l’aeroport, els fons europeus, la renovació de càrrecs que depenen del Parlament, TV3 i la llei electoral, tots ells de gran abast i en els quals el consens facilitaria les coses. Dins aquest paquet caldria incloure el tema de les energies renovables. Catalunya és una de les comunitats més retardades (només té el 16 % d’energia provinent de renovables) i el 2030, en què ens hem compromès a tenir un 50% de renovables, està a tocar. Aquí, com en l’ampliació de l’aeroport, el consens seria molt important ja que, per diferents motius no sempre prou transparents, l’oposició de diferents organitzacions fa que es retardin projectes essencials per a Catalunya.

Si el Govern Aragonès decideix dedicar-se a governar Catalunya i arribar a acords transversals en temes de país, estaríem ajudant al retrobament dels catalans. La comissió de partits catalans per intentar trobar uns mínims comuns que cal posar en funcionament al Parlament tan aviat com sigui possible podria fer passos que, per petits que siguin, serien importants per tornar a cohesionar la societat catalana. No soc innocent, sé que aquest camí no serà fàcil, però és l’únic amb sentit. Tenim una oposició constructiva a Catalunya, un Govern a Espanya i una UE favorables a una negociació dintre la llei. El moment és òptim, esperem que tots sàpiguen estar a l’altura per no desaprofitar-lo. La dreta a Espanya i els independentistes radicals, com sempre, intentaran boicotejar conjuntament qualsevol intent de retrobament. No els donem la raó.

No voldria acabar sense un sentit agraïment a en Jordi Xargayó, que acaba de deixar, per voluntat pròpia, la direcció d’aquest diari. El llarg període en què ha estat director ha estat un temps complicat i penso que ha sabut comandar el diari respectant les diferents opinions i posant-lo al servei de tots els gironins. Moltes gràcies, Jordi.