Les coses van molt de pressa, molt més del que qualsevol es podria haver imaginat. Els gestos de Pere Aragonès de les darreres setmanes han donat pas a la carta d’Oriol Junqueras abraçant el pragmatisme. Encara que pugui semblar el contrari, és l’únic camí que pot seguir Esquerra si no vol que la seva presidència sigui només un breu parèntesi de quatre anys. A ERC no li farà cap favor Junts, i menys la CUP. Aquest és un dels pesos de la balança. L’altre és el suport electoral. Un viratge al pactisme, abandonant la unilateralitat, pot comportar la pèrdua de suports, però això ja ho han testat. ERC va iniciar aquest camí -encara que no explícitament- fa molts mesos, i les eleccions de febrer van ser la prova definitiva. Si aconseguien superar Carles Puigdemont, havent ensenyat la poteta, la ruta ja estaria marcada. Si quedaven per darrere, era el desastre absolut. Les coses han anat com han anat i ha estat inevitable mostrar una altra cara, inèdita per a la majoria de mortals, que els portarà a negociar per intentar aconseguir fites que res tenen a veure amb la independència. Vaja, a fer de Jordi Pujol, per als nostàlgics de la vella Convergència i Unió. La incògnita està a saber què aconseguiran els dirigents d’ERC, fins a on estan disposats a arribar i fins a on els deixarà La Moncloa.
