Quan hi va haver la consulta sobre la independència de Catalunya de data 9 de novembre de 2014 –«Vol que Catalunya esdevingui un Estat?» i «En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent»–, l’Artur Mas, aleshores president de la Generalitat, sabia almenys dues coses: la primera, que havia enganyat marranament el llavors president del Govern d’Espanya, Mariano Rajoy, i, la segona, que endemés la consulta era del tot il·legal. També ho sabia l’Oriol Junqueras. Quan la proclamació unilateral d’independència feta a la seu del Parlament en data 1 d’octubre de 2017 però no en el seu hemicicle, en Carles Puigdemont, aleshores president de la Generalitat, sabia de sobres que es tractava d’un acte contrari a la legalitat. L’Oriol Junqueras, també. Els tres sabien que ambdós actes eren contraris a la Constitució; la resta de diputats de les formacions polítiques que encapçalaven també ho sabien. Els ideològicament degenerats de la CUP no eren aliens a aquest coneixement. L’ANC i Òmnium, que varen ser les encarregades de mobilitzar la gent, tot creant una dèria col·lectiva pròpia de les dictadures, també estaven al cas. Tots coneixien de sobres que concatenaven vulneracions constitucionals que eren d’aplicació del Codi Penal. Jugaven a fer de tejeritos sense pistola en mà.

Tothom amb una mica de pesquis estava al corrent que Catalunya entrava en un carreró sense sortida, en un cul-de-sac, com vaig escriure llavors. Un tipus de via que posseeix un únic punt d’entrada que també opera com a punt de sortida, de manera que per tocar el dos d’allà en un vehicle s’ha de fer marxa enrere. Per això els francesos, més precisos en l’ús dels termes, l’anomenen impasse, és a dir, quelcom temporal atès que la reculada s’imposa si no es vol quedar-se allí per sempre més. Ho sabien els Antich, Barbeta, Rahola, Àlvaro... de La Vanguardia i, per suposat, tant l’Ara com El Punt Avui, aquest últim encara en fase d’obnubilació. Amb més o igual raó, TV3 i Catalunya Ràdio, amb els Soler, Sanchis, Terribas, Melero, i companyia, així com en Basté de RAC1 i molts altres que es fan anomenar periodistes encara que hagin faltat a la veritat mil milions de vegades. Tots ells, la classe política i la classe periodista dirigent, ens varen mentir a consciència. Els seus seguidors han fet de tropa i s’han distingit de la resta de la ciutadania catalana posant estelades, integrant manifestacions contra l’«estat opressor» i autoemmedallant-se amb el llaç groc. Ridículs, tot ells, dins d’una grotesca exhibició d’un país que havia perdut bous i esquelles, entengui’s senderi i riquesa.

Això no obstant, a l’hora de la veritat, és a dir, quan l’Estat vol ser magnànim o almenys el seu Govern, i ofereix la possibilitat legal de l’indult, que no pas l’amnistia, exigida encara no fa quinze dies pel president Aragonès, l’abat Junqueras es desmarca, s’agenolla, demana perdó implícitament als espanyols de més enllà de l’Ebre i explicita als catalans que mai no varen votar independentisme, però no sol·licita indulgència –detall no menor- als seus seguidors, als il·lusos que venen votant ERC. Ara ja no són els malvats dels jutges del «règim del 78» els que fuetegen el cardenalici líder moral i material dels republicans, sinó els seus companys de viatge, JxCat i la CUP, que l’acusen de traïdor a la pàtria, quan Aragonès i Junqueras, acompanyats de tota la direcció del seu partit -ignoro què pensen les bases-, fan de Macià i Companys, màrtirs civilment canonitzats malgrat els seus molts pecats; vull dir abaixar-se els pantalons i sotmetre’s al veredicte de la realitat: l’Estat espanyol és massa fort per batre’l jugant al gat i la rateta més discursets que són crispetes per a la patuleia. Han trigat deu anys, tots ells, per verificar-ho, el primer de tots, en Junqueras. Això no obstant, ara es baten en retirada tot fent, alguns, els més beneits de tots, proclames a favor de repetir la declaració unilateral d’independència. Però tothom sap, Madrid el primer, que als catalans ens perden en les paraules perquè sempre hem anat mancats de pebrots.

Així que els Puigdemont, Sánchez, Borràs, Artadi, Batet, Nogueras, Rius, De Dalmases i companyia, els diabòlics de JxCat, conjuntament amb la CUP i els espantavelles Sabater, Reguant, Estrada o Riera, farien bé a no incitar ni excitar encara més els subordinats que els varen votar per engany elevat a la enèsima potencia, entre els quals es troba el meu corresponsal Josep Maria Bosch, antic votant de CiU i avui militant de la vulgaritat personificada en l’independentisme que en Junqueras vol deixar enrere. O així ho sembla, perquè, ni que sigui dit de passada, a aquest columnista li costa molt, però que molt, creure en penediments vinguts de la mama pastanaga. Vostès ja m’entenen.