Des de fa molts dies, als diferents mitjans de comunicació, venim llegint i escoltant la realització de protestes, amb relació a molta gent, homes i dones, que fa bon nombre d’anys venen treballant, en diferents llocs de l’administració, tant de l’Estat com de les diferents autonomies, en qualitat d’interins i en el decurs del temps –la gran majoria superant sobradament el límit dels tres anys- s’hi han anat fent grans, ja que n’hi que n’hi porten més de quinze. I, per consegüent, han passat a dependre, econòmicament, de la seva feina.

Bé! Ara l’Administració ha decidit solucionar-ho, a la brava, convocant unes oposicions, obertes a tothom, amb la qual cosa les i els que ja venen treballant hauran de defensar el seu lloc de treball, competint amb gent més jove i més preparada pels estudis, que no vol pas dir que, per desempenyorar la feina siguin millors que les i els que l’estan fent, que poden quedar-ne, injustament, desqualificats.

Els que hi tenim gent coneguda o familiars, en aquesta crítica situació, ens manifestem, totalment, amb la seva justa protesta en favor de la consolidació dels seus llocs de treball. No són els culpables que s’hagin superat els límits d’interinatge. Es mereixen una consideració. És el nostre parer.

Molts fidels catòlics s’han ofert per diverses formes de voluntariat i han substituït la seva tradicional contribució al raspall per noves formes de donació telemàtica, incloses les més compromeses de la subscripció periòdica. La magnitud de la crisi exigeix esforços addicionals per part de tots. La Declaració de la Renda ens ofereix l’oportunitat de contribuir eficaçment marcant la casella de l’Església, i també, simultàniament, la d’altres activitats d’interès social». No està la situació perquè es perdi un sol euro, un gest que avui més que mai estem cridats a fer «per tants» que ho necessiten.

El meu fill em va dir la incomoditat de fer els exàmens en una taula de braç. Gràcies a les fotos d’en Marc Martí del Diari de Girona he pogut constatar que mentre uns havien de fer equilibris entre els papers dels exàmens, calculadores i altres, uns altres estudiants feien les mateixes proves en taules llargues on cabien fàcilment aigua, etiquetes, exàmens, fulls de resposta, calculadores...

Veient aquest greuge em pregunto quin criteri es deu haver seguit per repartir les aules. I espero que en una altra ocasió no es trobi cap més estudiant amb aquest greuge. Tant de bo en prenguin nota des de la Universitat.

Doncs sí... els últims anys, tenint diferents presidents de l’Estat espanyol, de dretes o d’esquerres, hi ha hagut un total d’uns 16.000 indults! No entraré a valorar indult per indult, per raons òbvies, però sí que m’han sobtat tants d’indults en els darrers anys. A partir d’aquí, el que ja em sembla inversemblant és que algun partit polític democràtic espanyol qüestioni el dret a l’indult!

Si partim que ningú és perfecte i tots cometem errors, ara m’estranya molt qualsevol moviment en contra dels indults catalans que, malgrat tot, no seran ni molt menys justos per a tothom. Vull dir que, en aquest cas, una amnistia per als catalans afectats seria molt més conseqüent davant de tantes barbaritats sofertes pels jutges dels Tribunal Suprem i les que encara estan per arribar!

I així estem. Inaudits del que estem vivint. I a Europa encara no entenen ben bé què passa aquí... o sí!? Quan sàpiguen la veritat de tot plegat, llavors ja entendran la realitat actual. Llàstima dels anys perduts per la manca de llibertat, que ja no els recuperarà ningú. D’això en diem lluitar per a la nostra llibertat.