El dia de la vacuna

Tenia inicialment programada la primera dosi per al dilluns 14 a les 12.30 hores a Figueres. Divendres 11, a partir de les 12 i en menys d’una hora, se m’acumulen dues notícies: la segona PCR en una setmana em confirma que la gastroenteritis aguda que he mal passat ha estat un desagradable episodi -maleït virus agressiu que m’ha deixat fora de joc una setmana-, però que no he passat la covid-19.

La doctora em diu que endavant amb la vacunació pel proper dilluns, que el meu cos ja està prou recuperat. Pocs minuts després rebo una trucada de feina que em remou l’agenda del començament de la setmana. No puc dir que no al que em proposen. Arribo a casa i obro la fàcil, manejable i intuïtiva aplicació per mòbil del Departament de Salut.

Queden pocs minuts per a les dues. Arrisco i provo sort a la recerca d’una nova cita. Anul·lo la de dilluns. M’ofereix l’opció de vacunar-me el mateix dia... a les 16 hores al Pavelló Firal de Girona. He de dinar i fer una petita maleta i tinc 40 minuts de trajecte i passar per Fontclara a deixar uns papers.

Agafo l’oportunitat al vol. Si tot va bé, estaré vacunat en dues hores. En l’adjudicació definitiva em citen a les 16.30, mitja hora més, bingo. Dino, recullo i començo la ruta. L’atzar m’ha somrigut i m’ha permès la primera vacuna de forma ràpida i en un lloc conegut i estimat per mi.

Arribo just i m’incorporo a la fila de la Devesa. Pregunto als de davant si aquella és la fila de les 16.30. La persona que tinc just al davant no contesta, fa caure de viure absent, la parella de més endavant es giren i riuen una mica i em diuen: «És la fila, l’única... de fet estàvem citats per una mica abans i també arribem ara, tranquil·litat que això va ràpid». Veig que he arribat una mica atabalat però aquell verd primaveral de la Devesa i aquell ordre que es veu em donen pau i felicitat.

Pau que es manté tot i que els que tinc just al darrere, per desgraciada casualitat, són una colla de tres on la parella són unes negacionistes que les diuen de l’alçada d’un campanar. «Que m’heu portat per la força aquí, que això no pot ser bo, que hi ha molts interessos amagats...».

La cua va tan ràpida que no tinc temps de posar-me de mal humor. Entrant al pavelló ja quedem en files diferents. Em toca la fila 6. Continuo amb la parella amable a davant. L’home absent ha desaparegut. El pavelló firal de Girona està associat a moments feliços de la meva vida. Em ve amb força al cap el míting de final de campanya de l’any 2000, quan em vaig presentar, contra els pronòstics de les enquestes, a l’elecció de senador. La Marta Puig se’m va acostar just al final del sopar −aquell era el míting que havia d’acabar a mitjanit− i em va avisar amb un punt d’emoció que estigués atent als discursos. Va pujar a la tribuna Josep López de Lerma, va dir entre línies que aquella era la seva última campanya i legislatura, i tot seguit va dedicar-me una part important del discurs donant-me consells des del profund afecte per la vida parlamentària que pretenia començar.

Això recordo entre l’ordre de les files, les cares d’homes i dones de quaranta anys avançats... han passat 21 anys d’aquell moment. Aquí estem, a tocar d’una vacuna que ens farà sortir d’un túnel d’un any i mig. Recordo també aquells mesos de març i abril de 2020, tancat al pis d’Olot i veient la residència d’avis de l’altra banda del Firalet, els llums d’habitacions que s’anaven apagant, el menjador tancat... morts en tres mesos. Els temps que no semblava que hi hauria futur ni esperança. És grandiós el que ha fet la comunitat científica amb el descobriment de la vacuna en menys d’un any. I gràcies a fons públics. És bo recordar quan les coses es fan bé.

La dona del davant, molt elegant, parla amb la seva veïna de fila paral·lela del ballet de les seves filles. Miro que em toca el box 6 i penso què hi deu haver allí darrere, però en segons veig que allí darrere hi ha ja una persona que escaneja la targeta sanitària i una persona que posa la vacuna. A tocar. Per primer cop tinc una combinació d’emoció i respecte. Que bé que ha fet les coses el Departament de Salut, des de l’aplicació, que no funciona així a tot arreu, fins a aquesta logística.

Veig a l’altra banda de la línia de vacunació una persona amb qui ens coneixem bé, em ve molta mandra en un moment com aquest activar la sociabilitat clàssica. Estic entre transcendent i concentrat en el que visc. Em sembla que a ella també, perquè quan m’arriba el torn ja ha anat cap a una altra banda amb els organitzadors.

Durant els quinze minuts que deuen haver transcorregut he penjat dues fotos a l’story d’Instagram per comunicar als que em segueixen que ja soc en el moment feliç. Ja soc al box, l’escàner llegeix la targeta, em diuen el meu nom, em comuniquen en aquell moment que seré vacunat amb Pfizer i que en tres setmanes rebré un avís per SMS per a la segona dosi.

Una infermera atenta i ràpida m’ha injectat la dosi en un tres i no-res. Li dic gràcies d’una de les maneres més sentides en què he dit mai gràcies. Em dirigeixo cap a la zona de repòs, tercera foto per comunicar que tot fet i que estic descansant. Veig que una bona colla de persones han interactuat. Entre elles l’apreciat Javier Ortega Figueiral, que va començar a escriure en les pàgines d’aquest diari i avui és un dels millors escriptors i periodistes d’aviació, creuers i viatges. Parlem per l’Insta... i em dona els millors consells per arribar en ferri a Formentera aquest agost. I ja han passat els quinze minuts de repòs. Surto sense cap pressa gaudint de cada segon.

Hem patit i alguns hi han perdut els familiars més propers. Ara haurem de saber que això també haurà impactat en la nostra salut i ens hem de donar el nostre temps de cura i indulgència. Em venen unes ganes desbordants de prendre una copa de cava. Ho faré a les vuit del vespre des de Batet de la Serra, a casa del meu germà, en bona companyia.

El sol de juny es va ponent per serra Cavallera i el Taga. Els ocells canten i aquests arbres que vaig veure plantar ara fan una ombra benefactora. El dia de la primera dosi de la vacuna contra el virus que va parar el món.