L’anell és el darrer llibre de Jordi Llavina, un poema de 1.695 versos on, arran d’un sojorn a París, on era la seva filla, obre les finestres de la memòria en una aventura literària d’una gran ambició. El títol del volum remet a l’anell que duu una amiga que l’acompanya en el viatge i en les passejades parisenques i al simbolisme que li confereix («Avui tot és remembrança /de quan l’or no era tan vell»), però si parlo de finestres de la memòria és perquè al llarg de les pàgines ens adonem com Jordi Llavina fa d’aquesta obra una ocasió de balanç vital i la consciència del temps hi és omnipresent: «Des de ben jove m’he sentit / una au anellada pel temps». Ens hi parla, a més, de la ferida que deixa dins seu una relació amorosa tan apassionada com fugaç amb una pianista de Ratisbona: «la brasa d’un amor efímer / –el més intens que has viscut mai– / que et deixa la cremada al cor. / Ella no tornarà. Mai més». Dolorosament en conclou: «Passarà avall, aigua d’un riu / de vida que vas creure una època / que et menaria enllà del temps», fins al punt d’anotar: «Que no m’esquinci més la pell / del pit, del cor, aquest desig. / No vull més marques, no. Cap més». Això no obstant, L’anell es tanca afirmant «la il·lusió que algú –en la fosca, / silenciós– es queda sempre / al meu costat fins que la llum / comença a revelar el nou dia». El text s’articula sobre un sol poema d’alè llarg on es combinen la narració i la reflexió i on l’autor insereix altres poemes que hi queden relligats d’una manera perfecta. Hi trobem tankes (Tankes del roure a l’hivern a muntanya), però també sonets, cançons, balades (una esfereïda Balada del setge de la ciutat) i fins i tot una querella entre la finestra quadrada i l’ull de bou. El llibre, encapçalat per un pròleg de Marc Galofré Duran, s’obre i es tanca amb citacions d’Eugénio de Andrade, Luis Pimentel, Juan Ramón Jiménez, Albert Camus i Octavio Paz i inclou dues fotografies de Pau Esteve i un dibuix de Jaume Geli. Com a bon carnerià, Llavina fa dins L’anell un treball lingüístic exquisit, no tan sols per la riquesa de recursos que fa servir (ja des de l’inici: «abans que s’envesprís el dia»), sinó per la precisió amb què s’expressa. Jordi Llavina és, però, sobretot un poeta de fites molt altes que, des d’un talent indiscutible, practica l’exigència en la construcció. Al llarg de L’anell sovintegen els fragments memorables, resolts amb mà de mestre. En són exemple aquests versos: «Fins que un bon dia t’afiguris / que aquest bressol, la casa oberta / amb què es presenta al cor humà, / s’ha convertit en una tomba, / i resti amb prou feines un nom / que ja no pots llegir damunt / la pedra, esborradís de pols / que hi ha deixat el fet del temps». O aquests altres, impressionants, referits al mar: «Hi cauen, / només, els ulls dels ofegats / –que fonda, la tomba de l’aigua!–, / que es van tornant, desfets del fil / de vena que els nuava a un cap, / tenebra líquida a través,/ perles esparses.»
