Aquests dies s’està parlant i escrivint molt sobre els indults que el Govern de Pedro Sánchez està disposat a concedir als anomenats presos del procés. Segur que encara llegirem i sentirem més opinions sobre el tema i, per tant, és difícil ficar-hi cullerada i no dir res que no s’hagi dit o tractar el tema de manera que aporti ni que sigui només una mica de llum nova a la qüestió. Tot i així, penso que s’ha de fer. No podem fer com si no passés res o com si no tinguéssim res a veure amb el que passa. Són moments en què la valentia i el compromís són més importants que el càlcul prudent i fred i, encara menys, que el nedar i guardar la roba.
La facultat de concedir indults és una potestat que té reconeguda de manera legal l’executiu espanyol tal com argumenten nombroses veus autoritzades. Malgrat això, també podem escoltar opinions contràries a aquesta possibilitat, raonades des d’una òptica diferent. En el sector contrari als indults, a més del Tribunal Suprem i alguns juristes, s’hi arrengleren de manera furibunda, com sempre, el Partit Popular, Ciutadans i, naturalment, la ultradreta de Vox. També la premsa i els opinadors afins a aquestes ideologies que podríem englobar en la denominada dreta recalcitrant. Curiosament, però (o no), en aquest mateix sector s’hi troba també el sobiranisme separatista més hiperventilat representat per Elisensa Paluzie, presidenta de l’ANC i uns quants dirigents més o menys rellevants de Junts per Catalunya. Pel que fa a la CUP, és evident que la possibilitat de perdó tampoc els agrada, però, de moment, no la rebutgen de manera frontal. Deuen voler esperar els dos anys de gràcia que van concedir a Esquerra en signar l’acord per a la formació de govern. Jo, de totes maneres, no me’n fiaria.
A la consideració negativa dels indults s’hi han afegit veus presumptament autoritzades com les de Felipe González, Alfonso Guerra, Rodríguez Ibarra i altres patums del PSOE que, sense aportar res que ajudi a resoldre o, almenys, a alleugerir el problema, en lloc de recolzar l’Agenda pel retrobament que Pedro Sánchez proposa, es dediquen a desacreditar-lo i donar-li lliçons des de dalt de la columna on creuen estar situats. Una manca d’empatia total i imperdonable, més si tenim en compte que prové de persones que han tingut responsabilitats altíssimes de govern. En aquesta mateixa via llepafils amb els indults hi trobem també l’inefable Juan Luis Cebrián, que, d’aquella manera entre nyeu-nyeu i perdonavides que el caracteritza, es dedica a impartir doctrina de moral i bon govern a tort i a dret. És la pretensió típica dels que es pensen que estan per damunt de totes les misèries. Un pretensió típicament celtibèrica molt estesa tant a Catalunya com a la resta d’Espanya. Però per més que uns i altres s’hi escarrassin, s’ha demostrat que ni el pas del temps ni els fets, que són tossuts, no els han pas fet més savis, sinó al contrari. En canvi, sí que ha estat valenta, a més de generosa, la posició pública de Rodríguez Zapatero, Manuel Chaves i altres dirigents del PSOE que no han dubtat a fer costat al Govern de Pedro Sánchez en un moment crucial, difícil i complicat. Han argumentat la necessitat d’aquests indults perquè la societat espanyola en general i la catalana en particular puguin endegar vies de diàleg i de retrobament. És la diferència entre ser lleial o no i entre tenir visió d’estat i de futur o no.
La nova estratègia d’ERC, amb l’actitud més aviat serena i enraonada del president Pere Aragonès, així com la carta d’Oriol Junqueras en la qual, entre altres coses, reconeix que la concessió d’aquestes mesures de gràcia són «gestos que poden alleujar el conflicte i pal·liar el dolor de la repressió i el sofriment de la societat catalana», obre noves esperances i nous horitzons. Per dir-ho d’alguna manera, enmig d’una carrera esbojarrada cap enlloc, permeten seure una estona i prendre alè a una ciutadania excessivament tensa i agitada. D’altra banda, el boca-orella popular demostra que aquest nou moment i aquestes noves formes agraden. Aquest és el camí: diàleg, negociació i pacte. L’únic camí possible. No sé si Junqueras és sincer o si diu el que diu només mogut per l’interès personal, per estratègia o per conveniència. Potser és allò del «Per força els pengen». Personalment, tinc els meus dubtes sobre la sinceritat i la bona fe del president d’ERC, però, sigui el que sigui, val més això que res.
D’altra banda, penso que els indults no només seran bons per als indultats, els seus familiars i amics, sinó que, sobretot, ho seran per al país. Per Catalunya i per la resta d’Espanya. L’indult no anul·la els fets, però és lenitiu. Suposa reconciliació. Sense que ningú hagi de renunciar a les seves idees ni objectius, posa altre cop el rellotge a zero amb el compromís de fer les coses d’acord amb les regles del dret i la democràcia més elementals. Sabem que amb aquest pas valent de Sánchez no s’acabarà la reivindicació de l’amnistia, el dret a l’autodeterminació ni l’embat democràtic per arribar-hi, però el que sí és segur és que s’acabarà (si no s’ha acabat ja) el temps dels prepotents incompetents que tant mal han fet al país. Que el que es cou aquests dies no agradi a Pilar Rahola, a Quim Torra o a Albano Dante Fachin, per dir només uns noms, és garantia que anem pel bon camí.
S’ha endegat una empresa que no és gens fàcil i que no té un recorregut curt. Pedro Sánchez, amb responsabilitat, amb visió d’estat i sabent que aquest repte li pot suposar un cost polític important, està decidit, malgrat tot, «a normalitzar la convivència i la política a Catalunya i intentar superar els elements que pertorben aquesta normalitat i que puguin justificar l’acció política dels que viuen del conflicte». Per tant, planteja la possibilitat dels indults «amb l’objectiu de restablir la normalitat a Catalunya i a favor de la convivència de tots els espanyols i de l’interès general». Soc de l’opinió que amb aquest objectiu només s’hi pot estar d’acord. O no?
