Els sociòlegs antics oferien com a signes de decadència d’una comunitat llicències de gènere i sexe que embrutien la societat i la duien al declivi i la ruïna. Malauradament, a més de la pederàstia, hi afegien altres tendències que, avui dia, les nostres societats consideren uns drets pels quals malda el moviment LGTBI. Avui, hi ha sociòlegs que cerquen els signes de decadència en el món polític, judicial i cultural. Tenir un rei sota l’espasa de Dàmocles de la corrupció no ajuda a l’estabilitat de l’Estat, posem per cas. Però, segons els experts, el problema polític i judicial és quan se’ns vol fer passar gat per llebre amb tot el desvergonyiment possible. Per exemple, es diu que al rei se li ha tret el sou, però li seguim pagant la seguretat. Diuen que el sistema judicial espanyol funciona, però rep rebolcades d’altres magistratures d’Europa i la cúpula judicial fa anys que està amb els terminis caducats sense que els polítics (que avalen la distinció de poders) arribin a cap pacte de recanvi.

El tema dels indults dels presos polítics catalans ha actuat de cotó fluix per adonar-nos de la catalanofòbia que corre per la pell de brau. Cal saber que la llei de l’indult, amb algunes modificacions del 1927, 1988 i 2015, és de 1870 i exigeix raons de «justícia, equitat o utilitat pública». La «o» disjuntiva és important. I vagi per endavant que F. González (1982-1996), només en el seu darrer any abans de perdre les eleccions, concedí deu indults; J. M. Aznar (1996-2004) en va concedir 141; Rodríguez Zapatero (2004-2011), 65; Rajoy, una dotzena. Només en el Consell de Ministres de l’1-XII-2012, el ministre Acebes signà 1.328 indults, molts dels quals per corrupció; el segon any amb més indults a corruptes va ser el 1998, amb 44 (dades d’El Confidencial).

Avui encara hi ha polítics de Cs i del PP que asseguren que els nostres presos polítics van voler fer un cop d’estat, quan la sentència ho rebutja tot assegurant que el simple intent era una «quimera» i que l’Estat no va patir per res.

L’informe de 21 planes de Marchena (perdó, del Tribunal sentenciador) sobre els indults és per llogar-hi cadires. A banda de canviar postulats de la seva sentència, mai el poder judicial s’havia ingerit tant en l’executiu. Primer de tot diu que l’amnistia és pròpia de règims dictatorials (quan la Llei d’amnistia del 1977 el dictador ja criava malves) i posa les bases perquè d’altres diguin que la Constitució no la permet, cosa que és del tot falsa. L’art. 62j) parla del dret de gràcia «que no podrà autoritzar indults generals»; és a dir, la Constitució prohibeix els indults generals, però no parla de l’amnistia (només faltaria que el 2021 no es pogués fer una llei com la de 1977!). Després, l’informe parla de falta de penediment, quan la llei de l’indult no la recull; Milans del Bosch va dir explícitament que «ho tornaria a fer» (Interviú, febrer de 1985) i, que jo sàpiga, ni els indultats pel 23-F (Armada i Tejero) o els del GAL (Barrionuevo i Vera) no van pas dir que s’haguessin penedit de res. Per cert, Armada fou indultat per Felipe González la nit de Nadal de 1988 per apaivagar-ne el ressò. En tercer lloc diu que està fora de cap dubte que les manifestacions del 20-IX-2017 «no van ser pacífiques ni democràtiques». Fora de dubte? Ja en el judici, el 22-V-2019, Jean Paul Lederach, expert mundial en manifestacions pacífiques, ho va fer i, després, ho han seguit fent Amnesty Internacional, el Grup de Detencions arbitràries de l’ONU, etc. Per a més inri, el 20-X-20, l’Audiència Nacional, amb una sentència del magistrat Ramón Sáenz Valcárcel que exculpà J. L. Trapero i la cúpula d’Interior dels Mossos d’Esquadra, diu tot el contrari amb referències al Tribunal Europeu de Drets Humans i al Conveni pel control policial «de protestas y la dispersión de manifestantes, incluso en reuniones ilegales. La organización de una reunión sin previa autorización no justifica necesariamente su dispersión […] Porque, en ausencia de actos de violencia de parte de los manifestantes, aunque no hubieran solicitado autorización […] es importante, dice el Tribunal, que los poderes públicos demuestren cierta tolerancia para que el derecho no quede vacío de contenido». Una sentència a les antípodes de la del Tribunal Suprem. Però, a Marchena, li és igual. En el seu orbiter dictum («dit de passada») arriba a parlar d’autoindult perquè els líders que «aspiren al benefici del dret de gràcia [...] ara per ara garanteixen l’estabilitat del Govern cridat a l’exercici del dret de gràcia». La ingerència contra ERC que recolza el Govern és de campionat! Aquests signes de desvergonyiment (desfachatez, dirien al sud de l’Ebre) sí que palesen la degradació i la desfeta d’una societat.

I ara ve l’exemple del món cultural. Hi va haver 183 milions de persones mirant el darrer festival d’Eurovisió. Tres dies abans, les cases d’apostes ja deien que guanyaria la cançó italiana. El vot popular la va fer pujar del tercer o quart lloc al primer. I què diu la cançó titulada Zitti e buoni («Calladets i macos»), expressió que els diu als col·legials? En copio fragments: E buonasera, signore e signori / Fuori gli attori/ Vi conviene toccarvi i coglioni / Vi conviene stare zitti e buoni / Qui la gente è strana tipo spacciatori... («Bona nit, senyores i senyors/ Fora actors/ Us convé tocar-vos els collons/ Us convé estar calladets i macos/ Aquí la gent és estranya com els dispensadors de droga...»). La tornada és clara: Sono fuori di testa, ma diverso da loro/ E tu sei fuori di testa, ma diversa da loro / Siamo fuori di testa, ma diversi da loro (bis). És a dir, que jo i tu estem com una cabra (siamo fuori di testa), però tenim la sort de ser diferents d’ells. I qui són ells? Els que parlen massa sense saber de què. Parla la gente purtroppo/ Parla, non sa di che cosa parla/ Tu portami dove sto a galla/ Che qui mi manca l’aria. En aquest marasme, tu porta’m on em mantinc flotant (sto a galla). Fantàstic! Som diferents dels altres, que s’han de tocar el que no sona i han d’estar calladets, perquè estem com cabres boges i ens agrada viure flotant per poder respirar. Això és una cançó-protesta? Hi posin molt rock, molt moviment, molta vibració guitarrística, moltes llums de coloraines i molt d’excés. La borratxera de l’excés. I molt negoci internacional (negoci>«negació de l’oci»). Més desvergonyiment, més decadència.