Com que sembla ser que el Govern espanyol, més aviat que tard, pensa indultar les preses i presos polítics catalans, d’antuvi vull deixar ben clar que m’alegraré infinitament, per ells i per les seves famílies, per qualsevol mesura de gràcia que rebin, sigui la que sigui i no importa en quines circumstàncies i condicions. Considero que les seves detencions, enjudiciaments, condemnes i empresonaments han constituït una manifesta i escandalosa injustícia que constituiria una flagrant vulneració dels més elementals drets fonamentals a qualsevol país pretesament democràtic i un clar abús del sistema penal per reprimir les reiteradament expressades ànsies de llibertat del poble.

Però, abans de res, cal fer una freda anàlisi política de les intencions que s’amaguen darrere d’aquesta pretesa mesura de gràcia del Govern espanyol. Està ben clar que els astuts membres de l’equip d’estrategues de La Moncloa han calculat molt acuradament que, si no ocorren esdeveniments imprevistos, encara falten dos anys per a les properes eleccions legislatives i, malgrat les demagògiques campanyes en contra de la mesura de gràcia orquestrades pels partits de l’oposició i alguns carrosses socialistes que també s’hi han apuntat, quan arribin les eleccions la majoria dels habituals electors socialistes ja s’hauran oblidat o hauran perdonat la decisió de Pedro Sánchez i el tornaran a votar. Ara el president aprofitarà la jugada per intentar avançar-se a les més que possibles sentències dels tribunals d’Estrasburg i de Luxemburg en contra de l’Estat espanyol sobre el tema dels polítics catalans –dos d’ells, en Jordi Cuixart i en Jordi Turull, ja han presentat els corresponents recursos davant el TEDH de la capital d’Alsàcia– i alhora Sánchez intentarà netejar o almenys apaivagar la pèssima imatge que, especialment a causa dels escàndols judicials relacionats amb l’esmentat tema, projecta la marca Espanya arreu d’Europa i de les Amèriques i de passada convèncer frau Merkel i la resta de socis comunitaris que ni ell ni el seu partit en res s’assemblen als cavernícoles, casposos, retrògrads i radicals partits de la dreta i extrema dreta espanyoles que formen l’oposició. I que ell personalment mai ha combregat amb les sentències dictades pel Tribunal Suprem i el Constitucional en contra dels independentistes catalans malgrat que ha estat obligat per llei a acatar-les, raó per la qual pensa indultar tots els condemnats i àdhuc permetre el retorn de Carles Puigdemont. I per completar el botí que pensen treure d’aquesta operació, el president del Govern i el seu equip d’assessors consideren que en tenir lligats i ben lligats els vots d’Esquerra a preus de saldo com si estiguéssim en època de rebaixes, tindran assegurada la tranquil·litat parlamentària fins a la fi de la legislatura. Jugada, doncs, perfecta, o almenys això creuen els cervells grisos que assessoren l’inquilí de La Moncloa.

Però compte! Els indults, si és que arriben, seran de caràcter individual, parcial, acotats i irreversibles. En realitat poqueta cosa més que un trist tercer grau disfressat d’indult. Uns indults d’aquesta naturalesa seran una autèntica amenaça sobre la vida dels indultats perquè, atès que continuaran inhabilitats, els convertirà en vertaders hostatges de l’Estat, uns autèntics cadàvers polítics i administratius, ja que no podran ocupar cap càrrec públic o treballar per cap administració –per posar un exemple, Oriol Junqueras no podrà impartir classes en una universitat pública. Seran parcials perquè no seran per tota la condemna, acotats perquè dependran de quines accions hi hagi i reversibles perquè el Govern central es reserva la capacitat de tirar-los enrere. Al mateix temps, i això és molt greu, els probables indults seran únicament per a les nou persones actualment empresonades, però i les exiliades? I els més de tres mil catalans represaliats que estan pendents d’actuacions judicials que no sabem com acabaran? I no cal oblidar que els indults no impediran al Tribunal de Comptes continuar el seu assetjament imposant fiances i multes multimilionàries a tothom que exhali la més mínima aroma d’independentisme arruïnant el seu patrimoni familiar.

El que tracta de fer el president Sánchez amb els polítics catalans és ensarronar-los, com passerells, com fan els macarres que pul·lulen pel barri xinès de Barcelona intentant estafar amb l’antiquíssim truc del tocomocho –l’estafa del dècim de loteria premiat– els innocents provincians que es deixen caure per aquelles andoles. Els espanyols no entenen, o no volen entendre, i mai entendran que el que pretenen els independentistes catalans no és altra solució que una amnistia general com a avantsala d’un referèndum d’autodeterminació. Qualsevol altra oferta no aconseguirà res més que prolongar el conflicte indefinidament.