Alguns tenim una relació d’amor-odi amb l’estiu, aquesta estació que et passes una bona part de l’any volent que torni però que, quan ho fa, en lamentes algunes contraindicacions. La primera és que amb ell arriba el sol, i hi ha pells que no ho duen bé: ens tornem caçadors d’ombres més que vianants despreocupats. Una altra és que la calor ens genera problemes de sincronització amb la realitat. És preferible al fred polar, però al mateix temps et provoca una estranya desídia a l’hora de fer activitats creatives, per exemple. És la paradoxa de tenir un ambient a priori menys hostil però a la vegada ser incapaç de fer una altra cosa amb el temps que no sigui perdre’l. És aquesta sensació, també contradictòria, que els estius són per viure’ls d’una manera intensa, quan justament els horaris es tornen més laxes i desapareixen de forma transitòria alguns imperatius quotidians. El d’aquest any, però, és diferent. Perquè l’anterior va ser anòmal en molts aspectes, i sobretot perquè, encara que la relació amb l’estació sigui ambivalent, té flaire de final i principi alhora. Una bona prova és la convivència a xarxes socials de les estampes tradicionals (peus a les platges, festivals de música i sopars a l’aire lliure) amb les de les successives vacunacions, que són les que marquen un reinici. Fem el que fem aquest estiu, molt probablement el que més en recordarem serà la vacuna i quina ens van administrar. Potser t’hauràs vacunat al maig, però tant li fa: a la teva memòria a llarg termini serà aquell estiu en què de cop i volta vas saltar d’estadi i, col·lectivament, vam comença a caminar en una direcció que ens havia estat negada durant molts mesos. Potser hi haurà moments icònics, fantàstics i insignes, hi haurà platges, bicicletes i vermuts al sol, però al final el que ens l’identificarà serà una agulla i un instant esperançador. Segur que quedarem amb molta gent i culminarem reunions massa ajornades, però tindrem un pensament recurrent per a les persones que hi havia a la cua i les que ens van subministrar la vacuna en aquell punt i en aquell lloc. En el fons, aquesta imatge perdurable donarà la justa mesura del que ara comencem a deixar enrere, un temps més fosc del que ens agradarà rememorar i una experiència que hem de vetllar per no repetir. Per això aquest estiu, portis com portis l’estació, tindrà un paper fonamental a les nostres vides. Sempre que aconseguim no tornar a ensopegar amb les mateixes pedres i no menystinguem les nostres vulnerabilitats.