Hi va haver en els últims anys del franquisme un govern tecnòcrata dedicat a desplegar els Plans de Desenvolupament econòmic i social (1964 fins al 1975) comandat per en Laureano López Rodó. La tecnocràcia és un govern de funcionaris i càrrecs escollits en virtut de la seva preparació tècnica, que es dediquen a millorar el benestar social.

Que hi ha la intenció per part del president Pere Aragonès de produir una inflexió, un cop de timó polític, em sembla indiscutible. Ha triat tecnòcrates, bons especialistes que gestionin el país i no es deixin arrossegar per la llaminera política; ara bé, si s’extralimiten, se surten del guió, i participen en afers que no els corresponen, tindrà problemes.

La primera a declarar que s’havia de canviar el rumb va ser Victòria Alsina, consellera d’Exteriors a proposta de JxCat, que el 31 del maig anuncià: «La unilateralitat no aconsegueix complicitats internacionals». Aquesta afirmació era inèdita i cap conseller anterior s’hauria atrevit a pronunciar-la.

Vivim i viurem en l’ambigüitat calculada. Un dia demanarem la unilateralitat i l’endemà s’hi renunciarà, tindrem dues o tres versions sobre el significat de l’1 d’octubre del 2017. El problema és si la militància d’ERC seguirà fidel el posicionament desinhibit de l’Oriol Junqueras, que estratègicament serà desmentit per uns, ensems, reafirmat per altres i caldrà veure si els dirigents de JxCat mantindran tots una mateixa coherència i quin és el seu grau de compromís o de lleialtat amb en Carles Puigdemont. També cal tenir sempre present què passa a la resta d’Espanya i a cal PSOE, atès que el que succeeix allà sempre ens esquitxa.

S’ha de valorar la possibilitat que P. Aragonès no suporti la pressió que li arribarà de molts fronts i que el seu invent rebenti i tot se’n vagi en orris, si això passa pot convocar noves eleccions o formar un nou govern amb el suport extern del PSC, i en el qual inclouria polítics de JxCat, tal fet significaria que obriria una grossa esquerda en el poder que exerceix en Puigdemont.

També O. Junqueras, el dilluns de la setmana passada en el diari Ara, va insistir que cal abandonar la via unilateral i demanà disculpes als catalans que votaren en el referèndum de l’octubre del 2017 per haver alçat expectatives massa altes, promeses que no es podien complir. La seva reflexió ha estat aplaudida per Pedro Sánchez i barons del PSOE, com Ximo Puig, Guillermo Fernández Vara i Javier Lambán.

També en Jordi Sànchez, secretari general de JxCat, ara qüestionat pels dirigents més llestos de la formació, cosa gens sorprenent, va fer una declaració sobre el sentit del referèndum que va irritar molt l’expresident Quim Torra, el qual el desmentí rotundament. Dos grans teòrics del referèndum no saben per què es convocà. Una tremenda frivolitat i manca de respecte vers els votants que es van exposar a ser reprimits per la policia (era evident que repartirien llenya). A hores d’ara, encara no se sap el motiu del referèndum. Amb el que està passant s’està reduint la figura d’en Puigdemont, l’allunyen de l’escena i van guanyant protagonisme uns polítics nous.

He anotat signes, senyals inconfusibles que quelcom està passant en la política catalana. Hi ha, doncs, una voluntat política per part d’una ERC moderada que va estenent-se cap al centre envaint l’espai electoral de CiU, no dic JxCat, que està en procés de refundació, ja que no ha complert ni un any.

És indubtable que les revelacions tan discutides d’en Junqueras no s’haurien produït quan era vicepresident. El missatge que transmet com a màxim prohom d’ERC és que hem de deixar de ser idealistes, ara toca el pragmatisme i redreçar econòmicament el país. Fora la utopia i l’anada d’olla a Ítaca, abandó temporal del camí erràtic que genera disgustos, presó i calés, i ja en parlarem l’any 2050. Cal ser un bon gestor tecnòcrata i amistançar-se amb el Govern d’Espanya.

Ara bé, com que declarar-se independentista, republicà, extraterrestre, no està penat per les lleis emmarcades en la Constitució, atès que són idees i no accions, escoltarem moltes d’aquestes proclames retòriques que no aniran mai acompanyades de convocatòria d’actes i de manifestacions que la llei castigaria.

Possiblement es buscarà el responsable d’haver portat molts catalans al desori i serà declarat culpable de la presó i de les multes, i tot apunta que endossaran els mals a C. Puigdemont. La venjança és un plat que se serveix fred.

Ja s’ha produït una modificació en els mitjans de comunicació que depenen de la Generalitat, especialment notable el buidatge polític en els informatius de TV3, i si el Govern de Madrid concedeix els indults aconseguiran convertir l’anomenat procés en protohistòria; l’èxit dels indults s’adjudicarà en exclusiva a Junqueras. Estan despolititzant TV3 a benefici de la informació internacional i les notícies curioses, sensacionalistes, innòcues. Un altre programa que ha desplaçat la política domèstica és Tot es mou, un espai de tardes d’entreteniments i debats entre tertulians que ha optat per una línia ideològica més institucional, tot fugint de temes polèmics i dedicant-se més al sensacionalisme cridaner de la premsa groga: assassinats i violències.

També al FAQS provocaren la Pilar Rahola entre Josep Bou, regidor del PP a l’Ajuntament de Barcelona, i el periodista Israel García. Li van treure de dins la seva part més esvalotada i ordinària. Va perdre els estreps i li va sortir la dona histriònica coneguda en els debats de la Tele 5.

La pedra de toc que mesurarà el camí del Govern serà la continuïtat a TV3 de la Rahola, la reserva espiritual químicament pura de les essències pàtries, però també el flagell implacable contra ERC.