És un mètode infal·lible per encertar el futur. Més que les cartes del tarot o la quiromància. Més que els pòsits del cafè o que llegir les entranyes d’un animal. Si el Partit Popular recull firmes, convoca manifestacions o munta una campanya contra qualsevol proposta d’un govern socialcomunista, sabem amb certesa absoluta que en recuperar el poder farà allò que critica. O més. No importa si el líder és José María Aznar, Mariano Rajoy o Pablo Casado.

Existeixen proves contundents i irrefutables. Felipe González necessità el 1993 a Jordi Pujol per a la seva quarta investidura presidencial. La cessió del 15% de la recaptació de l’IRPF a les autonomies fou una de les cessions al líder català. Aznar i els presidents territorials del PP s’indignaren fort. Rajoy, que era vice-secretari general, declarà que s’oposaria amb contundència al «cambalache». Només dos anys després, el PP guanyà les eleccions, però, quina casualitat, Convergència i Unió era imprescindible per entrar a Moncloa i consolidar una majoria al Congrés. Es passà del «Pujol, enano, habla castellano» a les converses íntimes en català i, miracle, la cessió de l’impost a les autonomies pujà al 30% sense que s’esbuquessin els fonaments de l’Estat.

L’any 2006, el PP impulsà una campanya de recollida de firmes contra el nou Estatut de Catalunya. Taules com les del dia de la Bandereta de la Creu Roja repartides arreu d’Espanya contra una llei aprovada per dos parlaments i un referèndum. El Constitucional rebaixà moderadament el text. El resultat per a Espanya i el PP fou espectacular: l’independentisme passà de poc més del 20% dels vots a rebre el suport de la meitat de l’electorat i el partit que aspira a tornar a governar Espanya s’ha convertit en residual al Principat.

El 2010 el PP prengué el carrer de bell nou per a manifestar-se i recollir signatures. Aquest cop era contra Rodríguez Zapatero i la seva pujada de l’IVA del 16 al 18%. Calia augmentar la recaptació després que esclatàs la crisi financera. «No más IVA», cridava Esperanza Aguirre als mítings. Dos anys després, i amb Rajoy amb una àmplia majoria absoluta, l’impost al consum escalà fins al 21%. I això que pocs dies abans que el Consell de Ministres prengués la decisió, el ministre Luis de Guindos justificà una amnistia fiscal per als defraudadors d’Hisenda amb l’argument que gràcies al blanqueig dels doblers negres no seria necessari apujar el gravamen.

I qui no recorda els atacs dels populars a l’apropament de presos d’ETA al País Basc? Fins i tot avui, després d’onze anys del darrer atemptat i tres de la dissolució de la banda terrorista, el PP considera una traïció qualsevol política que deixi els assassins o els seus col·laboradors més a prop de les seves famílies. Més a prop, de vegades són 300 quilòmetres. Què ha fet el PP quan ha governat? Aznar arribà al poder el 1996 i ETA proclamà una setmana de treva. Dos anys després hi havia una mínima possibilitat de negociar el fi de les armes. El novembre de 1998, el president va fer una declaració solemne: «Yo personalmente he autorizado contactos con el entorno del movimiento vasco de liberación nacional». Com a prova de la seva bona voluntat, en dos anys quasi 200 condemnats d’ETA foren traslladats a presons basques i s’autoritzà el retorn des de l’estranger de 304 militants de l’organització sense causes pendents o amb delictes prescrits.

La conclusió és senzilla. Qualsevol bruixot encertaria el futur. Basta esperar que el Partit Popular guanyi les eleccions perquè Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Jordi Sànchez i Joaquim Forn surtin al carrer sense escàndol. Tal vegada per això Pablo Casado urgeix Pedro Sánchez a avançar les eleccions generals. Per solucionar el problema català.