Sembla que les presses per enderrocar Pedro Sánchez, per voler recolzar els indults, han provocat una incidència d’unitat en la trobada programada a la plaça Colón de Madrid.
El distanciament entre els grups d’extrema dreta ha omplert les pàgines de la premsa estatal, i també el protagonisme a les xarxes informatives. El que hauria despertat una expectació massiva, s’ha vist col·lapsada pel distanciament entre aquests grups diferenciats d’opinions. El que demostra una desconsideració de formes i maneres de voler entendre la seva Espanya Unionista. Un senyal òptim, si valorem els seus reiteratius missatges xenòfobs a Catalunya.
La pretensió de fer-se sentir a la proclama del no als indults ha desbordat la no assistència dels seus immediats seguidors, donant la vergonyosa imatge d’uns quants milers de fidels a les seves crides. Confiaven a omplir la plaça de Colón, amb centenars de milers de manifestants proclamant les seves pancartes contràries als drets fonamentals de la democràcia. És d’esperar que les seves pretensions baixin del núvol en què habiten i s’adonin que el poble comença a cansar-se de tanta xenofòbia contra el poble català i basc, i aprenguin a respectar-nos com a ciutadans europeus, acceptant, que són ells els únics colpistes de l’Estat.
Fa poc s’ha produït un nou cas molt trist i lamentable, que, malauradament, no és el primer, el d’una una persona que, mentre l’estaven desnonant del seu habitatge, s’ha tret la vida. Sense feina, feia temps que no podia pagar el lloguer del seu pis, i en no trobar cap mena d’ajut, de l’administració, anaven a fer-lo fora. Realment, una situació ben dramàtica, que ningú voldria haver-la de patir.
Ara, quan ja no té solució, ve allò de cercar un culpable: l’ajuntament, l’administració, el jutge que signa l’acta, els mossos d’esquadra, o... clar! el propietari, al qual alguns acusaran d’insolidari, pretenia cobrar el lloguer, clar! Quina poca paciència, no!
Bé! El tema és molt seriós, i d’un temps cap aquí, s’ha enquistat, i s’ha fet ben poc, per posar-hi remei. En lloc de construir habitatges, per anar encabint la gent que va arribant, l’únic que preocupa són els lloguers, dels que tenen algun pis de propietat, tant l’hi fa que siguin particulars, de bona fe, com els grans tenidors, a tots els posen dintre del mateix sac, i paguen justos per pecadors.
Alguns ajuntaments ho han solucionat, fent els ulls grossos, a les ocupacions, indiscriminades, que ho acaben de complicar, i llavors venen els desnonaments, les lamentacions i les manifestacions. Es tem que a l’agost n’hi hauran molts, no serà fàcil, però... es preveuen solucions al respecte?
Que ningú s’ofengui, és el nostre parer.
Si realment volem treballar per mantenir el nostre país de manera sostenible, tot preservant-hi el màxim d’espais naturals, aturant la contaminació de tot tipus, tenim dos projectes actualment per redifinir i potser no duu endavant: l’ampliació de l’aeroport de Barcelona i la creació del parc eòlic marí de l’Alt Empordà.
Si no volem malmetre el golf de Roses i el delta del Llobregat hem de fer arribar les nostres opinions abans que sigui massa tard. Està en perill el nostre territori i, mentre no s’hi faci un debat amb participació de tothom, tot sembla indicar que per afavorir els interessos econòmics d’uns pocs. Deixarem de fer-ho? O cal dir-hi prou i mirar d’altres solucions no destructives, sinó constructives i sostenibles?
«Caritat, culte i cultura» són les tres ces que sintetitzen l’activitat de l’església, en paraules del cardenal Omella en la presentació de la Memòria d’Activitats de l’Església. Els titulars periodístics posteriors se centren en xifres com els 4 milions de persones ateses als centres socials de diòcesi i congregacions, dada, sens dubte, impressionant que dona idea del impacte de la presència de l’església en la societat. Des d’una altra perspectiva, però, aquesta tasca no és més que el reflex d’una fe que no admet quedar confinada a la sagristia, perquè conté una proposta integral a partir de la concepció cristiana de la persona, la família i la societat.
