Acabo de llegir el darrer llibre de Jordi Pujol Entre el dolor i l’esperança en format d’entrevista de Vicenç Villatoro, en edició conjunta de Proa i Enciclopèdia Catalana (Barcelona, 2021). El llibre destil·la el pensament més recent de Jordi Pujol construït damunt els fonaments de tota una vida i el paper de l’entrevistador és discret, distant, poc incisiu. I això darrer no és una crítica sinó que segurament és el paper just que s’esperava per deixar dir, per deixar fer, per deixar donar voltes sobre un mateix tema, per acompanyar més que conduir, per no donar la nota ni fer-se notar, per atorgar a l’autor l’autèntic paper de protagonista.

Aquest llibre es llegeix bé i es fa llegir i no és fàcil de deixar fins que no l’has acabat. Confesso que he tingut molts dubtes abans de decidir-me a escriure’n un article. Avui Jordi Pujol és un nom de risc i encara són molts més els que se n’allunyen que els que s’hi acosten i això és un fet nou per una persona que estava envoltat d’una cort d’aduladors que l’han abandonat. M’hi he acostat doncs amb respecte i un cert temor; m’hi acosto com una persona que en l’exercici de la política s’hi ha enfrontat, hi ha debatut, l’ha combatut en el sentit més polític de la paraula. Però també amb la consciència que en el moment àlgid dels nostres enfrontaments ens vam respectar mútuament i vam deixar un espai per al diàleg i l’amistat.

Estem davant d’un llibre esquinçat pel dolor, per la tristesa, per la preocupació. En molts sentits podríem dir ben bé que es tracta d’un llibre testamentari, de l’expressió de les darreres voluntats d’un polític de primera línia que ara roman arraconat i en molts aspectes proscrit.

Alguns escriptors s’han adonat de la dimensió d’aquest volum i també s’hi han acostat amb respecte insistint en el caràcter el·líptic, circular, d’un argumentari que no acaba d’atacar el moll de l’os de la qüestió central que no està prou ben aclarida i que pesa com una llosa a l’hora d’arrodonir la línia de pensament que ens vol transmetre. En definitiva, Jordi Pujol transita per les vores dels afers de corrupció que han esquitxat l’espai convergent inclosa la seva pròpia família. Se n’aparta i se’n distancia. El tema de la deixa és com el tallafocs que el mateix Pujol dibuixa al seu voltant per apartar-se de tota la resta del soroll. El tant de culpa reconegut, acceptat, declarat i en expiació permanent és aquest: va tenir uns diners sense declarar a Andorra, una bossa per si venien mal dades.

Si donem per fet aquest punt d’arrencada el llibre adquireix el valor d’una confessió general, d’un penediment evident, d’un dolor íntim, tot ell regalima la tristesa d’un final d’etapa immerescut. La història s’acarnissa amb el polític més important de la Catalunya de la segona meitat del segle XX, desmunta el seu llegat, el fa miques. I ara Jordi Pujol tracta de refer-lo peça per peça. Sempre més en el futur el gerro serà un gerro apedaçat però encara pot recuperar les formes i el volum d’una peça de ceràmica atractiva i estimulant. Una barreja de formes cultes i estilitzades i de formes més abruptes, més elementals, més de ceràmica popular, d’estris de les cases de pagès de tota la vida. Pujol, de fet, ha estat sempre una combinació peculiar d’austeritat remarcable molt pròpia de les famílies cristianes en la més immediata postguerra en el context d’una família benestant que li va donar formació i un bagatge per anar pel món i tractar-se amb els dirigents més rellevants de l’Europa dels anys vuitanta i noranta. En molts aspectes és un dirigent irrepetible.

Hi ha en el llibre una doble insistència reiterada. Pujol diu «no he estat un corrupte, no soc un corrupte» i insisteix també que no ha estat mai independentista: «Nacionalista, sí, independentista, no».

Transitem així de les qüestions més personals cap als temes centrals de la història recent de Catalunya. Pujol pensa més en Catalunya que en ell mateix i per l’única vegada que no ho va fer i va alterar momentàniament el seu ordre de prioritats n’està pagant la penitència.

Però els episodis que afecten la darrera part de la seva vida no poden escombrar una línia de pensament d’una solvència gran, d’una coherència extrema. Els arguments desgranats no són gratuïts i entronquen amb les millor tradicions polítiques europees; Pujol desenvolupa un argumentari molt documentat i enfonsa les seves arrels en la seva pròpia formació i en la seva pròpia biografia. Aquí hi ha, em sembla, la part central del llibre. Pujol no es lamenta de la liquidació o del menysteniment del seu llegat, que deixa de banda a benefici d’inventari.

Retirat i a molta distància Pujol tem que anem endarrere, que el país s’està ressentint d’alguns errors recents, i que en l’actual singladura és més lluny que mai, per molt aprop que sembli, el vell somni d’una Catalunya lliure. Vist amb els ulls de qui ha fet molt per fer-la avançar no és un pensament gratuït.

Sempre hi haurà qui cregui que justament tots els anys del pujolisme i del postpujolisme són anys perduts en el joc de l’autonomisme consentit pel règim del 78. Però una anàlisi històrica rigorosa ens situa molt lluny de qualsevol canvi revolucionari i de cap gran daltabaix transformador. Vist així el pensament adolorit de Jordi Pujol és un pensament lúcid, contradictori si voleu, però coherent i ben encaixat en el pensament del catalanisme polític.

És molt més del que es pot dir de molts dirigents polítics que han construït un imaginari sense fonaments i una línia d’acció sense arguments i que posats en contrast amb l’ideari de Jordi Pujol no resistirien la prova més elemental del contrast amb la realitat i el rigor intel·lectual.

No cal dir que hi mantinc moltes de les discrepàncies que ens havien enfrontat des de camps polítics antagònics, però davant d’aquest darrer exercici de despullament davant de l’opinió pública no em puc estar de mostrar el meu discrepant respecte.