Fa uns mesos va morir l’entabanador de senyores Joan Corbella, àlies doctor Corbella i entranyable guru de la catalanor. Al tal Corbella el vaig haver de patir als dinou anys, a final dels anys vuitanta. Em van dur a la seva consulta, un pis de l’eixample molt elegant i distingit com ell mateix. A casa van decidir que hi havia d’anar perquè el doctor era un senyor molt elegant, distingit i savi, i jo era un merda molt conflictiu, feia preguntes inconvenients i tenia un comportament desmotivat, ociós, del tot inadequat a causa de la meva terrible maldat, que no coincidia amb la bondat beatífica dels meus penedits creadors. Em calien, doncs, com sempre pel meu bé, els civilitzats i onerosos electroxocs verbals d’en Corbella.
La primera visita va ser conjunta amb aquella parella que tenia per pares, i el doctor es va mostrar previsiblement exquisit. Qui paga mana. La resta de sessions les vaig fer sol amb una doctora insípida que tenia pinta de doctor. Les sessions amb ella duraven, i no exagero, no més de deu minuts. La doctora em preguntava sempre com m’havia anat la setmana i jo no sabia què dir-li, i un cop, a propòsit d’una resposta meva a casa, la doctora em va fer observar que per dir les coses no calia cridar, perquè es veu que en aquella època jo deia les coses cridant. M’agradava cridar, devia trobar-hi plaer a causa de la meva maldat intrínseca, suposo. Aquesta fascinant revelació de la doctora em va generar un dubte, coses de la maldat, generadora de dubtes constants, i és què feia jo quan en comptes de parlar volia realment cridar. Em quedava afònic? Duia a sobre un altaveu? Deixava sords els meus interlocutors? No en tinc constància. Em vaig quedar amb les ganes de preguntar-li tot això, però me’n vaig estar perquè jo les preguntes diabòliques només les feia a casa, no pas a l’elegant consultori del doctor Corbella, on tota la meva maldat desapareixia de cop, imbuït per aquell correctiu d’elegància i civilització. A casa em calia obeir sense pagar. A can Corbella calia obeir perquè pagaves. Curiós. La meva perversitat innata m’impedia entendre el que la resta de mortals propers semblaven entendre amb perfecta fluïdesa.
Vaig haver de fer un test de personalitat, he de suposar, perquè en cap moment se’m va dir en què consistia i quin era el seu objectiu, i em van tenir quatre hores sol en un habitació responent vuit-centes preguntes, literalment, que em feien parar boig. La setmana següent la doctora em va deixar garratibat. Segons indicava la gràfica del resultat del test, jo era poc menys que un borderline. Un jove justet, i perfeccionista. Verbalment, la doctora es va estalviar de dir-me això de borderline, només em va dir que era perfeccionista. No vaig entendre res. Segons els meus creadors, jo era el major desastre amb cames del planeta... però ara resultava que era perfeccionista! No m’ho podia creure, i encara menys quan no em va justificar en què consistia el meu perfeccionisme. Però jo no feia preguntes. A can Corbella jo ni cridava ni feia preguntes, i menys encara malvades.
L’última sessió la vaig fer sol amb el tal Corbella al seu magnífic despatx, un punt penombrós, d’una magnificència clàssica que m’incomodava, bàsicament perquè de tan llustrós fregava la caspa. El psiquiatra vividor seia mig de costat amb trajo i corbata a la butaca negra, de manera negligent darrere l’enorme taula de fusta noble, i mentre em parlava me l’imaginava mastegant xiclet, l’únic que li faltava, vaig decidir. Tot anava segons jo ho havia previst. Qui no paga no mana. A còpia de sentir i observar, la majoria de comportaments i reaccions humanes sempre m’han resultat fastigosament previsibles, i més en personatges tan arquetípics, amb el llautó massa lluent als meus ulls i ànima. Però és que, a més, en el cas del tal Corbella havia pogut escoltar-lo a casa, setmana rere setmana, durant anys ma mare posant la ràdio a tota castanya mentre feinejava, i jo amb els nervis alterats pel demencial volum elevat de la ràdio, i per haver de sentir garlar aquell xarlatà impostor. Per contra, això no m’impedia la morbositat secreta per l’anàlisi psicològica del personatge farsant, fins al punt de llegir un dels seus llibres d’homenatge a l’obvietat, com era el seu costum. Recordo que el llibre es titulava Miedo al silencio. Encara tremolo de por.
Aquella tarda jo era un simple mocós al despatx del gran guru. Sol amb mi, l’home no havia d’impostar, no havia de fer-se el dandi encantador i savi com de costum. Per això es va limitar a dir-me desmenjadament, amb tot el menyspreu i desídia de què va ser capaç, que el que jo volia era cridar l’atenció. Mira, com el gos del meu veí quan té gana... vaig pensar. No em va dir per quina raó jo volia cridar l’atenció, però. De manera que aquella informació ja la sabia jo mateix, era una evidència, un simple efecte que naturalment obeïa a una causa que ni ell ni la seva doctora es van molestar a investigar, cosa que hauria estat precisament la seva tasca com a professionals de la ment. Qui paga mana. I jo no era qui pagava. Amb aquella visita vaig decidir pel meu compte deixar les sessions. Diagnòstic comentat? Encara l’espero. Interès pel diagnòstic a casa i per què havia deixat les sessions? Encara ho espero. Tal dia va fer un any. D’això se’n diu professionalitat els uns, i amor els altres.
Han sentit vostès a parlar de les anomenades altes capacitats, allò que s’anomena imprecisament superdotació? Doncs bé, inclou entre altres coses el perfeccionisme, i se’m va detectar per un atzar, com tants altres tristos casos, entrada la quarantena. Bonic, oi? Doncs sàpiguen que encara sort, perquè de fet la majoria de casos no s’arriben mai a detectar, contràriament a la falsa idea que té la gent sobre la qüestió. Tota una vida de confusió, de culpabilització, de patiment fins fa quatre dies, gràcies en part a l’impecable i exquisit doctor Corbella, Déu de la catalanor.
