Hi ha coses que costen de canviar, que es mantenen fixes amb el pas del temps, i més si són administrades pel sistema i, és clar, funcionen bé. El perill d’aquest context no és la capacitat de convertir les queixes o veus dissonants que puguin aparèixer, en un reducte de subversius; o fer veure el reclam de canvi com una utopia psicotròpica; no, el pitjor és acostumar-se i adaptar-se al funcionament del fet imposat, per molt obsolet, injust i errat que pugui acabar esdevenint, assumint-lo com a natural i inevitable fins que és massa tard. Tot plegat ens remet a la síndrome de la granota bullida, aquella en què al pobre amfibi se’l posa en un recipient d’aigua tèbia que bull lentament. L’animal, diuen, no percep el perill i s’acabava coent fins a la mort. Crua metàfora, aquesta, que serveix per exposar la incapacitat per reaccionar a una situació adversa que s’executa tan a poc a poc, que els seus danys són poc evidents o difícilment percebuts a llarg termini, o quan ja és massa tard evitar-los o revertir-los.

El conte el podríem aplicar a la selectivitat, una prova innecessària, absurda i totalment rància que, com el festival d’Eurovisió, no es correspon en absolut amb els temps que corren. Però el cert és que la tenim tan interioritzada i forma part de la nostra cultura de l’educació al servei dels interessos polítics, que l’hem acabat acceptant amb resignació com la cirereta d’un sistema educatiu que, tot i fer aigües per tor arreu, sobreviu al pas dels temps camuflada de la prova iniciàtica que tothom ha de superar, arribat el moment. Si agafem perspectiva, ens adonarem que la selectivitat de fa unes quantes generacions enrere, no és ni de bon tros aquesta que perviu avui, una prova que la majoria supera sense massa esforç, o que dit d’una altra manera menys ofensiva, està al servei del mateix nivell d’exigència que impregna tot l’ensenyament secundari. Que aquesta és una altra per discutir la seva vigència. Cal mantenir, doncs, una prova que és evident que serveix per a poc més que perquè els mitjans de comunicació facin la seva idealitzada notícia dels elevats % d’aprovats cada any?

A més, quin sentit té tornar a avaluar uns continguts ja superats amb l’obtenció del títol de batxiller? És que mai he entès aquesta fascinació per la cultura de la redundància. Passa el mateix amb moltes oposicions; si tens un títol, tens assolits uns continguts que no s’haurien de tornar a avaluar. O és que el títol universitari tampoc val per res? En un sistema educatiu eficient i millor ordenat, i per tant, lluny de decisions merament polítiques i «xiringuitos», l’accés als estudis superiors s’hauria de reformular disposant-lo a càrrec dels seus centres responsables, universitats o facultats, perquè en el cas que fos necessària una prova per accedir-hi, aquesta fos més directa, concreta i orientada segons les capacitats i els interessos formatius del possible nou estudiant.