La pandèmia ens ha portat que gran part de l’economia s’aturés. Tothom pensava que, una vegada resolt el perill de contagi per l’arribada de les vacunes, les coses tornarien automàticament al seu lloc. Però es comença a veure com això no serà així. El retorn a la normalitat deixarà un escenari diferent al que hi havia a l’any 2019 per diverses raons. La primera és que una part del teixit econòmic haurà mort durant la pandèmia en no poder resistir l’aturada. La segona és que el retorn a la normalitat no és fàcil pel fet que s’han trencat cadenes de productes i costa tornar-les a situar a la seva velocitat de creuer. La tercera és perquè hi ha hagut zones al món que han sortit abans de la crisi i que han acaparat matèries primeres anticipant-se a la resta, posant les coses difícils a les geografies que surten més tard de la crisi. I la quarta és perquè algunes bombolles especulatives que s’han construït entorn de determinats blocs econòmics dificulten un retorn ordenat a la normalitat.

La primera de les bombolles es va construir a la Xina i la segona a Estats Units. Ambdues són el resultat de la injecció monetària massiva dels Bancs Centrals per contrarestar l’aturada econòmica. S’ha injectat tanta liquiditat al sistema que s’han accelerat compres massives de molts béns. Sobretot el que s’ha disparat és l’especulació sobre matèries primeres perquè el món financer ha assumit que la gent tornarà a comprar. De fet, Estats Units ja ha arribat a una inflació del 5% el mes de maig. A Europa els preus de les matèries primeres no es poden traslladar als consumidors pel fet que encara no hi ha prou demanda, no ens hem recuperat del tot de la crisi de la pandèmia. Aquest fet provoca que les indústries tinguin marges negatius, efecte que no podran aguantar massa temps pel risc de fallida. Així que aviat veurem apujar el preu de la llet, de la carn, dels productes envasats en plàstic, dels productes metàl·lics, dels aparells elèctrics i electrònics, dels cotxes...

El moviment afecta tota l’economia al complet perquè també s’hi ha vist implicat el preu de l’electricitat. El petroli i el gas han vist augments de preus de l’ordre de l’11%, però el preu dels drets d’emissió de CO2 ha passat de 32 a 56 €/tCO2, un augment del 75%, fet que afecta ostensiblement el preu de l’electricitat. Com que l’electricitat té un mecanisme automàtic de translació de preus al consumidor, ha estat el primer producte que ha reflectit la inflació. Però en poques setmanes vindran la resta de productes, provocant un efecte inflacionari que feia més d’una dècada que no es veia. És un dels pitjors escenaris d’una economia: la estagflació, la inflació sense creixement.

Com que l’economia espanyola no creix, l’exportació s’ha disparat. Cada dia, quan passo per l’autopista em meravello de la quantitat de camions que hi circulen, mostra clara que la frontera es creua en ambdues direccions. Fa la pinta que les vendes catalanes fora d’Espanya enguany arribaran a més del 70%, deixant les que es fan a la resta d’Espanya al nivell del 30%. Era una cosa previsible.

L’any 2008 vaig iniciar dues gràfiques que des de llavors he anat actualitzant mensualment. Una és la del PIB mensual junt amb l’atur enregistrat: permet veure la influència de l’economia en la creació de treball. L’altra és la balança comercial entre els béns que s’exporten i els que s’importen, junt amb la balança del turisme. Fruit d’aquestes observacions, ja es pot concloure que el PIB mensual creix de forma vigorosa, però caldrà fer la comparació sobre l’any 2019 perquè el 2020 va ser excessivament baix. Per contra, el gràfic del sector exterior aporta lectures interessants. Històricament l’economia espanyola sempre ha tingut un saldo entre exportacions i importacions negatiu. Sempre s’importa més que no pas s’exporta, sobretot degut a la importació de combustibles fòssils, car la dependència de l’exterior és gairebé absoluta. Aquesta pèrdua de divises Espanya sempre l’ha resolt amb l’entrada de turistes. Doncs bé, la pandèmia ha girat aquest funcionament. A partir del mes de maig 2020 el saldo de béns és positiu, fet que coincideix amb una dràstica pèrdua de divises per entrada de turistes. A grosso modo la millora del saldo de productes és del 200% i la pèrdua d’ingressos turístics és del 90%. Això que es veu clarament en el gràfic m’ha fet pensar que podria ser que el turisme no ens aporti tanta riquesa com ens pensem. Si mirem altres anys es pot veure que, en els mateixos mesos de juliol i agost, quan els ingressos per turisme pugen, el saldo de béns empitjora.

Si analitzem el consum de combustibles, la pèrdua de consum durant la pandèmia és del -18%. Però, si analitzem el querosè dels avions, la variació és del -64%, mentre que la del gasoil és del -9,4% i la de la gasolina del -19%.

Aquestes dades aporten la sospita que el turisme de baix cost, amb vols barats, no genera riquesa al país, al contrari: podria ser que més aviat tingués un efecte negatiu en el saldo total de l’economia. Un aspecte a tenir en compte aquests dies de discussió sobre els aeroports i el model per sortir de la crisi. La pandèmia és una oportunitat per ordenar les coses que no funcionaven bé en l’economia, una ocasió per introduir l’eficiència.