Celebro sentir que la nova consellera de Justícia, Lourdes Ciuró, mantindrà fins al final el compromís de fer enderrocar d’una vegada per totes el desgraciat monument franquista de Tortosa i que presentarà al Parlament l’anunciat projecte de llei integral de memòria democràtica. Aquest darrer és una iniciativa que s’arrossega des de la legislatura anterior i que pretenia ordenar millor la legislació catalana existent en aquesta matèria i reforçar les possibilitats d’acció del govern. Hi afegeixo també que seria bo que fos possible que la nova llei catalana comptés amb un suport més ampli que el que simplement procedeix dels partits que integren el govern.

Simultàniament, també al Congrés dels Diputats està empantanegada la tramitació d’un projecte de llei de memòria democràtica que el govern espanyol va presentar el setembre de l’any passat i que no acaba d’avançar amb la celeritat necessària. En l’espera de conèixer el projecte català es fa impossible, a distància, saber fins a quin punt les dues iniciatives, la catalana i l’espanyola, quedaran degudament articulades i respectaran l’àmbit competencial de cadascú. En aquest sentit, hauríem de desitjar, naturalment, que no es perdés més temps a banda i banda i que, en una matèria tan delicada com aquesta, no es produís cap xoc institucional com els que sovint ens és donat de veure.

Mentrestant, el que sí que ja tenim és l’informe preceptiu, per bé que no vinculant, del Consejo del Poder Judicial davant el projecte de llei que es tramita al Congrés dels Diputats. I és aquí on fa pocs dies va saltar la notícia: resulta que aquest òrgan judicial, que està pendent de renovació per culpa del bloqueig del PP i que acumula cotes de desprestigi difícilment superables, s’ha despenjat qüestionant la possible facultat del govern d’il·legalitzar les fundacions franquistes. Segons aquests jutges, l’exaltació del franquisme és una manifestació de la llibertat d’expressió, sempre, això sí, que no s’humiliï les víctimes...

És, no cal dir-ho, una disquisició d’una subtilesa que els ciutadans normals i corrents no sabríem apreciar, perquè no veiem la manera d’entendre com és possible que la lloança d’un règim dictatorial no impliqui, per la seva pròpia naturalesa, la humiliació dels qui n’han rebut les conseqüències. Parlant en plata: el Consejo, recorrent a les típiques argúcies semàntiques del pica-plets més abjecte, pretén salvar la continuïtat i l’ajut públic de la Fundación Francisco Franco.

O sigui que, a aquestes altures de la història, l’estat espanyol i el seu poder judicial encara xipollegen d’aquesta manera al voltant d’una dictadura militar que, passats tants anys, continua contaminant de dalt a baix el nostre sistema democràtic. És, certament, una cosa impensable en qualsevol altre país del nostre entorn, els quals, quan s’hi han trobat, han sabut liquidar honorablement els horrors del seu passat. Aquí, com ens ho demostren tants de fets quotidians que tenim damunt la taula, encara no hi ha hagut la voluntat política necessària per fer net d’una vegada.