Borja de Riquer i Jaume Ferrer de Blanes

Personatge a qui han dedicat carrers a diverses poblacions de la Selva i que vaig tenir el goig de descobrir-lo, estudiant Humanitats a la UOC i que he procurat cercar i llegir tot el que s’ha escrit sobre la seva vida i obra, i a l’ensems, difondre-la sempre que s’ha donat el cas.

Per aquesta raó, he llegit amb interès l’article sobre Jaume Ferrer, d’El Nacional escrit per Marc Pons, llicenciat en Humanitats i col·laborador habitual de la revista, en temes històrics i culturals. El títol, no podia ser més eloqüent:

«Jaume Ferrer: l’àrbitre català que va dividir el món entre hispànics i portuguesos».

Donada la meva curiositat pel personatge i també devoció (soc blanenc), vaig buscar immediatament a la meva biblioteca si en els seus dos recents llibres publicats que vaig tenir el goig d’adquirir, Història mundial de Catalunya i Vides catalanes que han fet història, hi havia alguna ressenya sobre Jaume Ferrer de Blanes. Malauradament, no n’hi havia cap (o no he sabut trobar-les).

Des de la meva ignorància, se’m fa estrany que un personatge que ha deixat petjada pels seus coneixements de cartografia, la seva sensibilitat literària en els seus escrits a l’entorn de la Divina Comèdia, la seva experiència de navegant posada al servei de la descoberta del Nou Món, que fins i tot Barcelona l’ha posat en un pedestal en el monument a Cristòfol Colom com a símbol del «coneixement del seu temps», no hagi merescut cap atenció en les seves dues emblemàtiques obres esmentades.

Quines són les raons de l’historiador? Fora bo per als que creiem i estem interessats en la grandesa del personatge, saber-les! Serà possible?

Donat el meu afany a defensar i difondre la recta vida i l’obra exemplar de Jaume Ferrer de Blanes, em permeto assenyalar algun dels fets i elogis que s’han escrit sobre els seus coneixements i capacitats.

Vers les seves habilitats de navegant, aquestes són mencionades en dues cartes del Rei de Xipre. La primera és datada del 28 de setembre de 1478 i dirigida al patró de nau Pere Antich de Ragosa, en què li recomana que tinga totes les degudes atencions a en Ferrer de Blanes, no tan sols per ésser un enviat del Rei de Nàpols, sinó per ésser un navegant molt entès en tot el referent a la navegació. I en la del dia següent el mateix monarca es desfà en elogis en pro de s’«heroica pràctica de navegar».

Poc després de la tornada d’en Colom del seu primer viatge a les Índies, Jaume Ferrer és requerit a presència dels Reis Catòlics per l’arquebisbe de Toledo, en una missiva datada a Barcelona el 26 d’agost del 1493:

«Jayme Ferrer, especial amigo nuestro: nos queríamos Tablar con vos algunas cosas que cumplen: por ende rogamos vos que vista esta letra nuestra partais y vengais aquí á Barcelona, y traed con vos el Mapa Mundi y otros instrumentos tocantes á Cosmografía. Barcelona 26 de Agosto del noventa y tres. El Cardenal».

D’aquestes trobades en sorgí el Tractat de Tordesillas el 7 de juny de 1494, signat per Ferran II, rei de la Corona catalanoaragonesa; Isabel I, reina de la Corona castellanolleonesa, i Joan II, rei de la Corona Portuguesa, que dividia el món en dues zones d’expansió. Aquesta línia divisòria va ser traçada –com diu Marc Pons– per un àrbitre català: el comerciant, navegant, lapidari, escriptor i sobre tot cartògraf Jaume Ferrer de Blanes

A la seva vellesa, redactà Sentències Catòliques del diví poeta Dant, un sumari de caire espiritual en el qual es proposa assenyalar el camí de l’home per tal d’assolir el seu objectiu final.

Rubió i Balaguer diu que les Sentències Catòliques del diví poeta Dant són el més expressiu testimoniatge del coneixement de Dant a Catalunya, després de la traducció d’Andreu Febrer.

Amb aquests antecedents m’ha cridat l’atenció un treball realitzat per la hispanista Roxana Recio de la Universitat Creighton d’Omaha, titulat Humanismo y exégesis medieval: el caso de Ferrer de Blanes, que ens obre les portes a noves interpretacions i valoracions didàctiques, molt positives de les Sentencias catholicas del divi poeta Dant florenti compilades por lo prudentissim mossen Jaume Ferrer de Blanes.

El text sencer el podeu trobar a: http://cvc.cervantes.es/obref/aih/pdf/-12/aih_12_1_034.pdf

El doctor Pep Valsalobre, professor de la Universitat de Girona i membre investigador de la llengua i cultura catalana, diu a l’entorn d’aquest llibre: «...És un llibre que, per bé que ha estat comentat i reportat en infinitud d’ocasions, des de perspectives ben diverses (cosmografia, dantisme, literatura, geografia, història de la ciència, història de la cultura, teologia, etc.), ha estat escandalosament desconegut per la tradició acadèmica del país. Un individu que s’escriu amb els Reis Catòlics, amb Cristòfol Colom, amb la reina Joana de Nàpols, amb el cardenal Mendoza, amb el Rei de Xipre, etc., i de l’obra del qual n’han parlat Irving Washington, Humboldt, Arturo Farinelli, etc., a banda de la historiografia literària i cultural del país des del segle XVII (Escolano, Roig i Gelpí, Torres Amat, Milà i Fontanals, Rubió, Riquer, Batllori…) no és pas poca cosa.

...Fixeu-vos si n’és de perniciós sostenir una superestructura historicocultural i mental com aquesta, que fa que desconeguem homes i obres que qualsevol cultura (normal) projectaria amb orgull!».

Res més, benvolgut, admirat i respectat catedràtic Borja de Riquer, si li arribés aquest modest escrit, sense més afany que contribuir humilment a la promoció de la nostra història, molt em plauria una resposta en aquest mateix Diari de Girona, en la seguretat que molts blanencs, molts selvatans, en definitiva molts gironins i catalans, li estaríem molt agraïts.