Fa pocs dies, una persona amiga rep una citació judicial del Jutjat d’Instrucció 1 de Jaén, i la cita com a investigada en un atestat instruït per estafa, en el qual consten les dades d’ella com a titular d’un compte bancari, obert al seu nom la població murciana de San Pedro del Pinatar. Desagradable sorpresa, amb els maldecaps que representa haver de fer front a una acusació penal, en la qual és totalment aliena i desconeixedora fins al moment de la citació. Ni ha estat mai a la referida població ni mai ha obert un compte a Bankia, però es veu implicada en aquesta inesperada i preocupant acusació, per figurar les seves dades d’identitat en un compte sospitós de possible estafa. Fetes, a corre cuita, algunes indagacions, resulta que el referit compte bancari s’havia obert per un procediment no presencial, telemàticament, per algun estafador que ha suplantat la seva identitat utilitzant les dades del seu Document Nacional d’Identitat. Hem de confiar que el jutjat competent faci el seu treball de manera diligent i eficaç, protegeixi a qui ha estat víctima d’un delicte informàtic o cibernètic, i faci pagar les conseqüències a qui ha suplantat la seva identitat, mitjançant les dades del seu DNI.
Em pregunto si no hi ha responsabilitat de l’empleat o empleats de l’entitat bancària que, sense més dades que les que figuren en un DNI, han obert un compte per via telemàtica o telefònicament, sense acreditació de la personalitat de qui es dirigia al banc, sense contrastar les dades i col·laborant a la comissió d’un possible delicte que, inicialment, recau sobre qui, aliè a tota aquesta farsa, viu a quilòmetres del lloc on els empleats bancaris han obert el compte i de l’adreça on han entregat targeta o targetes de crèdit.
També em pregunto com és que abans d’esbrinar, investigar i comprovar el sistema utilitzat per obrir aquell compte bancari i la personalitat del que fa aquests tràmits, seguint el fil de les comunicacions electròniques i de les adreces comunicades pel delinqüent o delinqüents, es dirigeixi l’acusació contra la persona a qui se li ha suplantat la identitat, amb les úniques dades del seu DNI?
Hem de prendre consciencia del gran perill i la gravetat de la delinqüència informàtica, de la suplantació de la personalitat, de les facilitats que les grans corporacions i bancs donen als possibles estafadors, mentre a la gent senzilla i humil se li posen mil través en nom de la Llei de protecció de dades. La delinqüència no coneix fronteres, i amb motiu de la globalització digital de la societat, si no es prenen mesures estrictes de control, els delinqüents, gràcies a l’anonimat i la informació personal que figura en l’entorn digital, incrementen la seva acció i els delictes contra la personalitat, la propietat i la seguretat de la resta de ciutadans.
Amb la universalització d’internet i les xarxes socials, els delictes informàtics, com estafes, suplantació de la personalitat, xantatge, enganys i coaccions guanyen terreny i sofisticació. Com diu la Unió Europea, s’ha de prioritzar la seguretat en les xarxes i els sistemes d’informació, davant l’increment dels ciberdelictes.
La informàtica, internet, xarxes socials, l’administració electrònica, sembla que haurien de contribuir a una major transparència, i majors facilitats per a la vida, però simultàniament contribueixen a l’increment d’estafes i altres delictes que, sovint, deixen les víctimes, per la complexitat i les dificultats d’aquestes tecnologies, en absoluta indefensió. Penso que no es té com a prioritat afavorir i protegir les víctimes i perseguir durament els delinqüents cibernètics. És més fàcil fer recaure en l’innocent l’obligació de demostrar la seva innocència que no cercar i trobar el delinqüent o delinqüents.
