El present i el passat del món del treball

Amb motiu d’aquesta efemèride, l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat va organitzar un acte en record i homenatge a la historiadora Mari Carmen García-Nieto, que va ser pionera en la creació de fonts d’història oral i impulsora dels estudis d’història de les dones, morta el desembre de 1997. En la presentació del díptic editat per l’Arxiu Comarcal per a l’acte pot llegir-se que va ser «professora, investigadora i mestra. Va ser una historiadora líder en les metodologies d’història oral. Llicenciada per la Universitat de Barcelona, va ser professora de la Universitat Complutense de Madrid durant més de 30 anys», i després de la mort del seu germà Joan N. García-Nieto, «el 1995, es va fer càrrec de la direcció del Centre de documentació de la Fundació Utopia-Joan N. García-Nieto, Estudis Socials del Baix Llobregat i va treballar per continuar amb la recollida de testimonis orals dels líders sindicals del seu germà, que va completar amb testimonis de dones del moviment obrer de la comarca del Baix Llobregat».

Va ser un acte realment emotiu, tant pel record de la Mari Carmen, amb la qual vaig estar en permanent contacte durant la meva primera etapa de president de la Fundació, com per les intervencions de tres dones, dirigents polítiques i sindicals, que ens van explicar les seves vivències dels anys de la dictadura i de la primera part de la transició democràtica, i igualment per les intervencions de la professora Cristina Borderías i del professor José Fernández.

També va ser molt emotiu per a totes les persones que estàvem presents a la seu de l’Arxiu, a Sant Feliu de Llobregat, com a integrants, passats i presents, de la Fundació Utopia i també de les persones que al llarg de la seva vida han col·laborat amb ella i van donar els seus arxius a la Fundació, ja que ara, en l’última etapa d’aquesta, s’han traspassat a l’Arxiu Comarcal, tal com era el desig del primer president de la Fundació, Joan N. García-Nieto. Tant de bo que això serveixi perquè totes i tots els joves i persones que vulguin realitzar treballs de recerca sobre la història real i viscuda per militants del món polític i sindical a la comarca, i també a tota Catalunya, puguin dur-los a terme amb ple accés a aquests fons, a fi i efecte de tenir un bon coneixement d’aquella realitat.

Durant l’acte, en una de les intervencions de les dones entrevistades per Mari Carmen García-Nieto i que van ser totes elles, juntament amb les molt més nombroses dels homes, ordenades i sistematitzades en l’obra de Lluís Burillo i Isabel Graupera Històries de vida. Fonts orals de la lluita obrera i l’antifranquisme a Baix Llobregat (2007), que vaig tenir la fortuna de prologar, es va fer referència a una «anècdota» viscuda, més aviat soferta, durant la seva vida laboral (bé, d’anècdota no va tenir res, però faig servir aquest terme només a efectes il·lustratius).

Aurora Huerga, actual responsable de política territorial i migracions des del recent congrés de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, que va ser durant diversos anys secretària general de CCOO del Baix Llobregat, i que va ocupar el càrrec de secretària general de la Federació de Construcció i Serveis de Catalunya, ens va explicar que en una de les empreses en què va treballar les dificultats per anar al lavabo durant la jornada laboral eren moltes, i que una de les raons per les quals existia tal dificultat era per l’interès de la direcció de l’empresa a evitar que es reunissin diverses dones als lavabos i que parlessin llavors dels seus problemes, tot i que després de diverses lluites van aconseguir que es retirés una clau que permetia saber, segons estigués o no penjada al costat dels lavabos, si s’hi podia accedir.

És clar, la dirigent sindical ens parlava de fa bastants, molts anys.

I de sobte, en la meva tasca investigadora de seguiment regular de les resolucions judicials dels jutjats i tribunals laborals, obligatòriament ampliada des de fa ja força temps en especial als de l’ordre jurisdiccional contenciós-administratiu com a mínim, em trobo, gràcies a l’impagable esforç de recopilació d’aquestes resolucions que porta a terme el professor Ignasi Beltrán de Heredia i que té la generositat de compartir a través de les xarxes socials, amb un esment que s’efectua en un tuit a la sentència dictada per l’Audiència Nacional el 10 de maig: «dret a l’ús del lavabo per atendre necessitats fisiològiques pel temps imprescindible i obligació de l’empresa de registrar aquestes pauses de manera separada de la resta de descansos i pauses previstes en Conveni Col·lectiu».

Em «va picar el cuquet» després de llegir el tuit i em vaig posar a llegir la sentència, deixant momentàniament de banda altres tasques pendents (això es diu procrastinar, certament, i després cal buscar, òbviament, el temps necessari per finalitzar-les). En tot cas, vull destacar allò que em va cridar poderosament l’atenció i que enllaça amb l’explicació d’Aurora Huerga a l’acte abans esmentat: en els antecedents de fet coneixem que en l’acte del judici la part demandant va considerar que l’atenció a la necessitats fisiològiques de les persones que teletreballen, o més col·loquialment anar al lavabo, havia de considerar-se com a temps de treball, mentre que la part empresarial demandada s’hi va oposar «per considerar que no hi ha regulat un descans de lavabo i que en tot cas l’empresa no impedeix als treballadors acudir al lavabo, però sense que aquestes absències hagin de ser considerades com de treball efectiu, ja que res diu el Conveni al respecte».

I no menys interessant és una altra part de la sentència, en la qual s’aborda què passa, en clau jurídica de consideració o no de temps de treball, si durant l’activitat laboral «teletreballada» es produeixen incidències tècniques que no permeten dur a terme durant un quant temps (de vegades molt poc, en algunes ocasions bastant més) la prestació de serveis. Si us plau, permeteu-me una referència de la meva pròpia collita: que aixequi (simbòlicament) la mà qualsevol professor o professora que mai no s’hagi vist afectat per una incidència com la que acabo d’apuntar. No ho puc saber, però m’atreveixo a conjecturar que seran molt pocs, ja que gairebé tots hem passat per aquest tràngol.

El present, en definitiva, no és tan diferent del passat, encara que en moltes ocasions seria millor que sí que ho fos.