Des del 1764, quan Charles Messier la va catalogar, sabem que la Via Làctia o Andròmeda, a més de ser una galàxia espiral gegant, és la nostra, formada com totes de pols, gasos i estels en un nombre superior als 300.000 milions. I no oblidem que, com afirmen alguns científics, a banda dels forats negres, en el nostre univers hi ha moltes més coses invisibles que visibles atès que dins seu hi ha altres mons en diferents dimensions.

La relectura de l’edició catalana del Llibre de la Creació, una versió bilingüe (hebreu/català) excel·lent, feta per Manuel Forcano l’any 2012, ens ha recordat els nostres orígens a la plaça del Correu Vell, molt a prop del Call, amb la seva sinagoga i carrerons estrets. A més és coneguda la nostra relació amb Josep Tarrés, creador d’Isaac el Cec i amb un dels seus deixebles més avantatjats, en Gerard Serrat i altres estudiosos del tema, com ara en Jep Romà i els ja traspassats Carles Vivó i sobretot en Damià Escuder, així com un dels seus seguidors més destacats, en Baruch Huertos, a qui, amb tota l’estimació, voldria dedicar aquest escrit, que és fet per un lliurepensador gironí que es considera materialista, marxista i admirador del filòsof neerlandès Benedictus/Baruch Spinoza.

Malgrat que és sabut que no soc seguidor de les idees místico-esotèrico-espiritualistes, sí que estem interessats en la història social i política de les idees i creences; per tant, lluny del platonisme i fervent lector de vells materialistes grecs com ara Heràclit, Demòcrit d’Abdera i Epicur, així com de Lucreci, Giordano Bruno i com ja ha quedat dit del filòsof racionalista Spinoza.

Fa poc, hem celebrat la traducció al castellà de Rerum Natura, escrit cabdal del filòsof de Pompeia Titus Lucretius Carus, així com anteriorment l’aparició l’any 2012 d’El Giro, un text en el qual Stephen Greenblatt, un professor de la Universitat de Harvard d’origen jueu, explica com la descoberta d’un manuscrit antic, en un convent del centre d’Europa, va contribuir a la formació del món modern.

Aquest llibre és un dels que ens han impressionat més en els darrers anys, atès que aborda el tema de l’origen i l’evolució de l’univers, la terra i els homes. Parla d’un infinit big bang cosmològic que ha estat font d’inspiració per a les nostres creacions pictòriques d’aquests darrers temps.

Un altre text que ens ha impressionat ha estat El universo en tu mano, traducció d’Ignasi Font d’un llibre de Christophe Galfard, un dels principals deixebles del científic britànic Stephen Hawking. Tot i tenir aquestes lectures històrico-científiques, ens preguntem també per altres dimensions més espirituals i sobretot més poètiques com ara la Càbala. Què és la Càbala, una ciència, màgia, mística ? La Viquipèdia la defineix com a la tradició mística del judaisme. Diuen que es basa en textos extrets de La Bíblia, i pels creients és com una matemàtica sagrada o una química de l’esperit diví. Pels autèntics cabalistes, tot el que existeix en el món correspon al model ideal pensat per Déu. Per a ells, per un Déu creador que va donar nom a totes les coses atès que per la Càbala, anomenar és crear, evocar, treure del no-res.

Entendre l’essència de l’objecte ja és posseir l’objecte mateix i tenir poder sobre ell. La tradició jueva explica que Déu revelà la Càbala als homes en el mont Sinaí, a través de Moisès, i que va ser ell qui va desenvolupar la ciència de conèixer el nom essencial de les coses.

I els cabalistes recreen el nom secret, impronunciable de Déu cercant Sem o Shemhamphorash, que és un terme antic que descriu el nom ocult de Déu a la Càbala, una expressió que també es refereix a la potència divina, el verb, la paraula.

Això acompanyat dels rituals ancestrals davant l’Arca de l’Aliança feia que els jueus tinguessin poders màgics i sobrenaturals. El cabalistes, pronunciant en veu baixa el nom secret de Déu, creaven unes ones vibratòries que s’expandien pel firmament. Aquest so, música emesa sobre la idea de Déu és el que els pitagòrics en diuen la música de les feres. Per a la Càbala, Déu és geometria, música, números, paraules, text.

En definitiva, el Déu d’Israel es converteix en el secret nom, Soc el que soc, i aquesta imatge només és mental, atès que és prohibida la seva representació en estàtues, pintures...

I entre tantes metàfores, visions, només els cabalistes saben llegir l’alfabet sagrat dels arbres, els estels; en definitiva, de tot l’univers. I per acabar, amic Baruch, direm que, malgrat l’existència de tantes teories i especulacions, ens reafirmem en el pensament dels nostres vells mestres lliurepensadors: Demòcrit, Epicur, Lucreci, Giordano Bruno, Spinoza o Marx, que ja intuïen que només els àtoms són immortals.