El llenguatge de les tendències es pot aprendre i, en conseqüència, es pot ensenyar. Totes les cultures tenen un cànon de bellesa. Des de fa temps, els grans tendeixen a comparar-se amb els joves. Les impressions a l’hora de sotmetre a examen l’anatomia d’algú es veuen reforçades per l’opinió col·lectiva. La musculatura i la primesa són indicatives d’una vida activa, amb autocontrol i vigor; funcionen com l’antítesi de la vellesa. Els grans tracten d’estar prims i musculosos fins a la mort. L’alçada implica una certa superioritat. L’ideal, a més, és tenir uns trets facials allargats i simètrics, i presumir d’un cabell amb una aparença saludable. Cada individu és el blanc de les seves inversions. Perquè el desert social resulti viable, els egos s’han hagut de convertir en la preocupació central. El narcisisme, en la seva circularitat perfecta, adapta el jo al món. Però l’ensinistrament no es realitza per imposició, com abans, sinó per una mena d’autoseducció. Per això, l’esforç no està de moda. Tot el que suposa subjecció o disciplina ha deixat de tenir valor, en benefici del culte al desig i la seva realització immediata. Per exemple, la manca d’atenció dels alumnes no és més que una de les formes de la consciència cool, que, amb la seva desimboltura, s’assembla a l’interès audiovisual, capturat alhora per tot i per res, simultàniament excitat i indiferent. La fi de la voluntat coincideix amb l’era del desdeny, amb l’aniquilació de l’esforç.
