Salvador Espriu va profetitzar a La pell de brau: «A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharad». (Sepharad és el nom que en llengua hebrea moderna es dona a Espanya i que en la tradició jueva, almenys des d’època medieval, s’aplica a la península Ibèrica. De Sepharad prenen el seu nom els sefardites, descendents dels jueus originaris d’Espanya i Portugal).

Joan Tardà, d’ERC, el 28 de gener del 2018 va pronunciar-se en el sentit que si cal s’ha de sacrificar Puigdemont perquè és més important salvar el Govern de la Generalitat. Què passava el gener del 2018? El dia 31 d’aquell mes el president del Parlament, Roger Torrent, va ajornar el debat d’investidura del diputat Carles Puigdemont, que ja era a Bèlgica, com a candidat proposat per a la presidència de la Generalitat, que havia estat convocat per a les tres de la tarda i manifestà que «assegurava el dret a tenir un debat d’investidura amb garanties per donar temps als arguments presentats pel mateix candidat a la presidència a través de JxCat».

També va explicar que havia instat els serveis jurídics de la cambra a fer les passes pertinents perquè el Parlament formulés al·legacions a la resolució del Tribunal Constitucional i va demanar que les resolgués el més aviat possible «per desfer el nyap jurídic perpetrat i no contradir el Govern espanyol». Però la investidura es posposà fins al 14 de març (JxCat acusà Torrent d’haver creat dificultats i fou titllat de traïdor. Tanmateix, que el president fos un telefonista instal·lat a Waterloo tampoc era una bona idea; simbòlic, sí, però no operatiu). Davant tants problemes es desistí de proposar en Puigdemont i es va optar sense èxit per en Jordi Turull. Per fi es desencallà en la persona d’un home de confiança d’en Puigdemont, en Quim Torra.

Aquests estirabots els entenen els polítics professionals, però no molta gent que li sembla tot plegat un joc d’ous. Els embolics per qüestions personals allunyen les persones de la política.

Jaume Alonso-Cuevillas, economista i catedràtic de Dret Processal, que fou degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona, va ser fulminat de la mesa del Parlament Català el cinc d’abril d’enguany. En una entrevista a VilaWeb afirmà que no era partidari de tramitar propostes de resolució simbòliques, com les que el Parlament va aprovar sobre el Rei i l’autodeterminació, que comporten que membres independentistes de la mesa, encapçalada per Roger Torrent, estiguessin ara en mans del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Alonso-Cuevillas donà a entendre que tramitar propostes simbòliques és una bajanada atès que es corre el risc de ser inhabilitats i no representa una «confrontació intel·ligent», sinó tot el contrari: «És intentar resistir d’una manera testosterònica, com el legionari que veu que disparen i va amb el pit descobert». Amb aquesta acció advertí que s’ha d’anar amb peus de plom; més seriositat, menys frivolitat, perquè juguem amb foc i si no es va amb més cura acabarem judicialitzats i castigats amb dures penes.

En la mesura que dirigents com l’Oriol Junqueras i Jordi Sànchez presentin les disculpes per haver contribuït a engrescar els sobiranistes encaminant-los per una senda perillosa i no haver previst el mal que corrien i en la mesura que aquest missatge de penediment s’estengui, complagui i arreli, ens preguntarem qui va engrescar desaforadament el poble català i qui és l’únic responsable d’haver convocat el desgavellat i ineficaç Referèndum, ara, declarat erràtic; se cercarà el culpable de la repressió patida i si aquest individu encara insisteix en la necessitat i urgència en l’embat, a plantar cara a l’Estat espanyol, serà cada dia més demonitzat. Tot assenyala que qui rebrà és en C. Puigdemont.

Veiem com alguns polítics s’esbandeixen les responsabilitats del desgavell patit, que ha causat tant de dolor, tantes persones empresonades, altres a l’exili o multades i que molts pendents de judici poden tenir un sever càstig de privació de llibertat i pecuniari. D’altra banda, la voluntat de Pere Aragonès és blindar el Govern de la Generalitat perquè no quedi tacat per la política, el vol mantenir incòlume, no vol que res el distregui i es dediqui exclusivament a gestionar. De moment tot li està sortint admirablement bé, cap conseller s’ha enfangat en declaracions de contingut ideològic i si algun d’ells ho fes, es corre el perill de trencar la bona harmonia, atès que provocaria una reacció més o menys airada d’un altre conseller, generaria un efecte multiplicador i de nou ens trobaríem amb les contradiccions que van caracteritzar el període del president Quim Torra. Molts són els que s’han conjurat a no repetir l’error i no desitgen enfrontar-se frontalment amb l’Estat espanyol.

L’entrevista cortesana i obligada de divendres passat entre Aragonès i Puigdemont va deixar clar qui era dels dos el president de la Generalitat. Es volia enllestir un afer pendent entre ERC i JxCat i va convertir Puigdemont en un president fantàstic d’una república imaginària i aquests dos rols van quedar fixats de cara al futur. Un incòmode Aragonès, així ho manifestava el llenguatge verbal, anà a Waterloo a tancar en Puigdemont dins de la Casa de la República perquè no molesti gaire. Un reconeixement ambigu a l’esforç de mantenir viva la flama independentista i el va apartar amb un final honrós i que vol silenciós.

El Govern gestionarà i es mantindrà al marge de decisions arriscades perquè «del que no es pot parlar, és millor callar», com aconsella Ludwig Wittgenstein en l’últim aforisme del Tractus logico-philosophicus.