Pel finestral veig que plou quan em disposo a escriure, i en la tristesa del cel i de les gotes que colpegen talment vives el vidre m’adono que no hi ha res de trist ni en el cel ni en la pluja, tot està en la meva ment. La pluja em suggereix el final de tot començament, però un final d’una trajectòria malaguanyada com el personatge de Bernhard, que mor en vida, per implosió, com la majoria de trajectòries de les naturaleses excepcionals, belles, elevades, que per aquesta raó es marceixen de pur fastigueig, com efervescències, bombolles que són potencialment or, però que creixen fins que rebenten, desapareixen, havent estat ignorades per la ceguesa de la gent, que amb proverbial estupidesa les esclafa en considerar-les febles, i fi de la història, amb aquesta ignorància que ni tan sols és menyspreu, car no hi pot haver menyspreu en la inconsciència.

Penso molt en els meus dos estels fugaços, guies de la meva vida i a una edat tan tendra, en Jordi i en Lluís de la meva infantesa i adolescència, respectivament. En Jordi, de nou anys quan jo en tenia set, i de cognom Cor, s’ho poden creure, Jordi Cor es deia, de veu dolça, atent, madur, sensible, el nen que em va fer de pare, per fi de món adult amable i sucós, satisfactori, que jo buscava amb desesper, en Jordi que vaig conèixer aquells migdies inoblidables que em quedava a dinar a l’escola de la plaça del Sol, fa anys enderrocada com tot aquest passat, com qualsevol passat. En Jordi, que va desaparèixer aviat de la meva vida. En Jordi, capaç de fer-me patir sense adonar-se’n, el patiment més deliciós que he sentit mai, el neguit que em provocava la idea funesta que tota aquella perfecció en la manera inèdita i exquisida seva de tractar-me no fos un error que aviat es manifestaria per decebre’m sense pietat, la decepció en un nen com jo, que ja desconfiava de tot, que vol dir de tothom. Però no. Ell en cap moment em va decebre. El meu ideal del que havia de ser un ésser humà el vaig satisfer als set anys. Existia, i potser va ser un error trobar-lo, perquè durant molt temps em va induir a l’error de creure poder-lo trobar en tantes persones vulgars que aniria coneixent.

Des del llunyà 1978 mai més en vaig saber res, d’en Jordi, i des d’aleshores penso en ell, i a còpia de regar el record recordant, aquest esdevé cristal·lí, sense temença de distorsionar-lo, diamantí. En Jordi, de Barcelona, que venia a Badalona a l’escola de la plaça del Sol, avui un edifici modern anodí i fruit de l’especulació, anorreador de tot deix d’aquell passat efervescent, ple de petites ànimes exaltades, només mig apaivagades per la cridòria també exaltada de les mestres, tot plegat una exaltació de la innocència que omplia de vida aquell antic edifici escolar. Com m’agradava les vegades que em quedava a dinar a l’escola! A les dotze es buidava, i fins a les tres quan tornava la canalla. És indescriptible la felicitat que sentia quan l’enrenou anava desapareixent i es feia el silenci a l’edifici. Aquelles tres hores lliures eren el paradís, un petit univers que compartia xerrant amb en Jordi. Cada segon era per mi molt valuós, i quan s’apropava l’hora i començaven a arribar els primers alumnes sentia a l’ànima l’agressió de la remor creixent, em neguitejava i m’envaïa un profund sentiment melangiós, de pèrdua. Encara avui sento alegria recordant aquells màgics migdies d’infantesa a l’escola amb el meu amic Jordi Cor, mai més retrobat.

A l’escola hi havia en Lluís, també dos anys més gran que jo, amb qui de fet no vaig tenir tracte fins que vam coincidir el primer curs a l’institut. El noi era expert a repetir cursos, estava tan enfonsat que no semblava importar-li. Era més passiu que Bartleby l’escrivent, del relat de Melville, ni es molestava a dir «preferiria no fer-ho». Jo intuïa sentit, saviesa en aquella passivitat absoluta que em fascinava. Observava el noi, i de tant en tant m’hi apropava. Em cridava l’atenció la seva discreció, que a mi se’m feia escandalosa, irresistible. Fascinació a banda, sentia compassió per ell, sempre recolzat a la paret de l’aula entre classe i classe, les cames plegades, les mans a la butxaca, el semblant enrojolat i els ulls tristos, diria que humitejats. Era badaloní com ho érem gairebé tots a l’institut, però per alguna raó que se m’escapa tenia un accent poc central. Ningú se li adreçava perquè ell no s’adreçava a ningú, es feia invisible a la resta, no participava en res, es limitava a observar seriosament el no-res amb la resignació del derrotat. Tenia, però, un enorme sentit de l’humor basat en com deia les coses, i reia de les pròpies ironies i ens contagiàvem el riure. Quan m’adreçava a ell ho feia amb un somriure que ell em corresponia. Ens aveníem, i ho vaig confirmar en una ocasió a casa seva, quan em va ajudar en l’assignatura de dibuix. En Lluís tenia un gran talent artístic, era tot sensibilitat i generositat pacient a l’hora d’ensenyar-me a manegar el traç i els colors.

En acabat el primer curs el vaig perdre de vista, i molts anys després vam coincidir al carrer algun cop. Treballava en una fàbrica de peó, em va dir destrossat una tarda de fa anys. M’explicava les seves miserables desavinences amb l’encarregat, ell, que mai discutia amb ningú. La nul·la autoestima l’havia enviat al fons del pou. Em va explicar, alterat com no l’havia vist mai, que el seu enfonsament anímic i fracàs escolar s’havia degut a un problema visual no detectat, i descobert recentment. El devorava la impotència. Aquell Lluís de quaranta anys va esclatar a plorar aquella tarda.

Ens vam acomiadar i vaig pensar que havien estat aquelles dues persones, amb qui tan poc temps havia compartit a l’època escolar, les que m’havien aportat allò que jo necessitava i demanava a crits silenciosos. Els dos coincidien en la sensibilitat, en la fragilitat de cristall, i en la també fràgil però decisiva duració d’estels fugaços que havien passat per la meva vida, per marcar-la.