Fa uns dies, un madrileny m’explicava que s’havia apuntat a un viatge a Mèxic poc després de la revolució zapatista, li feia gràcia veure els resultats d’aquell aixecament. En arribar a Chiapas, es va adonar de la trista realitat: tot el que en quedava era un immens parc temàtic. Als carrers venien souvenirs de la revolució i del subcomandant Marcos igual que a Londres venen vaixella de la família reial. S’hi poden comprar banderes zapatistes, passamuntanyes i pipes de fusta com els de Marcos, o samarretes que diuen «Somos el color de la tierra». Les botigues i negocis duien noms ad hoc: Restaurante Zapatista, Hostal Marcos, Cervecería Revolucionaria, no faltava ni la inefable quota paritària, amb Souvenirs Comandanta Ramona, almenys van tenir el detall de no posar aquest nom a una bugaderia.

-En eso quedó la revolución, en una Disneylandia para turistas- comentava.

-Això no és res -li vaig respondre-, vols veure un altre parc temàtic?

El vaig portar a passejar pel Barri Vell de la meva ciutat, Girona, no en va considerada la zona zero del llacisme. Als barris perifèrics, on la gent té ocupacions tan poc patriòtiques com aixecar-se d’hora per anar a treballar, és una altra cosa, però el centre de la ciutat és un immens parc temàtic. En això ha quedat, també, el procés. Llaços grocs a balcons i fanals, pancartes amb eslògans buits, estelades, i crides a una republiqueta que mai va estar ni a prop. Un entra a la plaça de l’ajuntament i és a la Disneylàndia del llacisme, tantes són les banderes, proclames i llacets. No falta més que un tio disfressat de Puigdemont amb qui els nens puguin fer-se fotos, com a Disneylàndia en tenen un disfressat de Mickey. Com qualsevol parc temàtic que es vanti de ser-ho, el visitant pot creure per uns instants que aquell món de fantasia és real, al cap i a la fi els llacistes són com nens.

En això ha quedat també aquesta, ehem, revolució, si és que les classes benestants són capaces de fer cap revolució. Potser la van fer expressament per poder tenir un parc temàtic, els catalans som capaços d’això i de més, per fer diners. A la manera de Chiapas, aviat hi veurem comerços on comprar llaços grocs, estelades, samarretes amb «Espanya ens roba», postals de la presó de Lledoners, porres de la Guàrdia Civil i un joc de taula que consisteix a aconseguir un seient a l’ONU per a Catalunya. Els comerços duran noms que ens remeten a la nostra revolució: Pensió Vivales, Taverna de la Republiqueta, Bar Els Divuit Mesos, souvenirs Presidentorra, perruqueria Romeva i un bufet lliure -als turistes els encanten els bufets lliures- que no pot dur altre nom que Bufet Junqueras.

Per millorar-ho, jo contractaria els presos, que s’han de guanyar la vida. Un cop indultats no serveixen de res, si no és per sortir al FAQS a dir les socorregudes frases de sempre, però ni això pot durar gaire, la televisió devora amb rapidesa els seus monstres. Comptar al parc temàtic llacista amb la presència de Cuixart enfilat a un cotxe, els siamesos Tururull de bracet, el mateix Junqueras o -no siguem menys paritaris que Chiapas- les Bassa i Forcadell, tots grallant les falses consignes habituals de «no ens arronsarem», «ho tornarem a fer» i etcètera, serà com si a Disneylàndia hi hagués l’autèntica madrastra de la ventafocs.