Vaig coincidir no fa gaire amb en Joan a la inauguració de la placeta-jardinet Modest Prats a tocar del seminari. Acabat l’acte, em va convidar a visitar la biblioteca de teatre que ja fa anys va instal·lar en un annex de la seva casa al carrer del Portal Nou. És un petita gran joia molt ben cuidada on de manera ordenada i didàctica s’hi guarden d’entre deu a dotze mil opuscles i volums ordenats per col·leccions, per autors, per temàtica, per llengua... Hi ha teatre català i en català, també en castellà, anglès, francès i altres llengües. No hi falten exemplars únics o rars, cartells teatrals diversos, teatrets desmuntables, llibres desplegables, disfresses i utillatge d’escena de tota mena... En resum, un veritable museu del teatre que ell i l’Anna, la seva dona, han anat aplegant amb temps, paciència i amor. En Joan no perdia ocasió d’ensenyar-lo i explicar-lo de manera apassionada a tothom que podia, conscient que aquell espai s’ha convertit en un bé cultural que, essent particular, d’alguna manera és també un bé comú que cal difondre i preservar.

La dèria d’en Joan pel teatre li venia de lluny. De molt jove assistia als assajos i a les representacions que feia el quadre escènic dels joves d’Acció Catòlica del Col·legi La Salle. Bàsicament, per Nadal, representaven Els Pastorets de mossèn Gai i la resta de l’any altres obres d’entitat relativa, normalment de la Biblioteca Lasaliana. Sainets i obres còmiques en vers com ara La venganza de Don Mendo de Pedro Muñoz Seca. Temps encara de franquisme dur i d’un nacionalcatolicisme asfixiant, no hi havia espai per a vel·leïtats reivindicatives o transgressores. Tot el que passava a dalt de l’escenari era degudament controlat i esporgat de qualsevol aspecte que pogués fer el mínim tuf de reivindicació social o laboral i ja no diguem política o d’igualtat de gènere. Per descomptat, els textos havien de comptar sempre amb el preceptiu «Nihil obstat» de l’autoritat eclesiàstica.

Cap a finals de la dècada dels cinquanta del segle passat, en Ribas es va fer amb les regnes d’aquell quadre escènic i va començar a representar obres de més envergadura i més ambicioses. Crec recordar que la primera va ser ser El divino impaciente de José María Pemán sobre la vida i obra de Sant Francesc Xavier; després van venir Un soñador para un pueblo d’Antonio Buero Vallejo i El motín del Caine, adaptació teatral de la famosa novel·la de Herman Wouk que l’any 1951 havia obtingut el premi Pulitzer. Naturalment, també va dirigir i innovar Els Pastorets, que van adquirir una nomenada ciutadana i comarcal considerable. Aquesta responsabilitat la va exercir fins l’any 1969 quan, per desavinences amb la direcció del col·legi, es van deixar de representar.

Ribas va dirigir també el quadre escènic de Radio Girona EAJ38 que, a través de les ones, emetia obres de teatre contemporani com per exemple El zoo de cristal del dramaturg nordamericà Tennessee Williams. Com en tot el que feia en Joan, i en aquesta feina d’una manera molt especial, sempre va comptar amb la col·laboració de qui acabaria essent la seva esposa, l’Anna Donato, una actriu sensible amb una veu preciosa i perfectament modulada. Gran dama del teatre i gran veu de les ones radiofòniques.

A començaments dels seixanta funda el grup Proscenium i inaugura les representacions a l’aire lliure al Passeig Arqueològic, amb obres tan importants com La ciudad sumergida de Juan Germán Schroeder, Becket o el honor de Dios, de Jean Anouilh, Santa Juana de G. Bernard Shaw, Lorenzaccio d’Alfred de Musset i, ja en català, La visita de la vella dama, de Friedrich Dürrenmatt, El mercader de Venècia, de Shakespeare, Plet per l’ombra d’un Ruc, també de Dürrenmatt, i Volpone de Ben Jonson. Val a dir que aquestes obres, amb les quals també es feien «bolos» per comarques, comptaven amb un elenc d’actors i actrius d’una qualitat remarcable. Entre molts noms coneguts hi trobem els de Josep Ma. Capella, Joan Canals, la mateixa Anna Donato, Ma. Jesús Medina i Quim Masó, un col·laborador estret d’en Joan que si la malaltia no ens l’hagués arrabassat massa jove, hauria pogut ser el seu continuador natural. També hi van haver col·laboracions importants com les de Carles Vivó, Teresa Morè, Dolors Comas, Enric Saló, Jaume Teixidor i Joan Cervià entre moltes altres.

El juliol del 1971, i per primera vegada des de temps immemorials, Proscenium va fer una representació teatral a l’interior de la Catedral: La consueta de Sant Cristòfol. Després van venir altres obres que, a més de Girona i comarques, es van dur també a Barcelona i a altres punts de la geografia catalana. Recordo l’adaptació del cèlebre conte El rei nu que aquí es va titular El vestit de l’emperador, així com una versió d’El Tarlà de l’Argenteria sobre la coneguda llegenda gironina d’aquell bon regidor que feia riure la mainada mentre es morien de gana i misèria confinats a l’Argenteria durant una epidèmia de pesta mortífera. Un títol important va ser també Francesos, liberals i trabucaires, un muntatge sobre textos de Josep Robrenyo (un precursor de la Renaixença), que va tenir una gran acceptació en la seva gira gironina i catalana.

Entre representació i representació, Proscenium feia, a més, lectures dramatitzades de diverses obres a la Casa de Cultura i altres llocs. Per exemple, un any per Setmana Santa va representar Las palabras en la arena, de Buero Vallejo, a l’escenari de l’antic teatre-cinema Modern.

La gran afició pel teatre d’en Joan i l’Anna els va dur a recórrer pràcticament tots els festivals de teatre haguts i per haver: Almagro, Mérida, Alcalá de Henares, Avinyó, Stratford-upon-Avon.

Dues aportacions importantíssimes d’en Joan a la cultura popular gironina i, per extensió, a la catalana i sobre les quals no m’estendré perquè ja han estat ben tractades per altres comentaristes, són, per una banda, la instauració d’Els Pastorets de Girona al Teatre Municipal (una continuació d’aquells famosos i llunyans Pastorets de La Salle). Unes representacions tradicionals amb regust familiar que cada any mobilitzen una quantitat d’actors i tècnics impressionant i que el Nadal passat van complir l’espectacular xifra de quaranta anys i encara té corda per molts més.

L’altra gran aportació va ser l’adquisició de les antigues cotxeres de la companyia de transports interurbans SARFA per convertir-les en la sala de teatre experimental La Planeta. Un equipament cultural de primer ordre i una aportació intel·ligent i generosa a la ciutat.

Com s’ha dit des de molts àmbits, en Joan Ribas era polifacètic i va jugar molts altres papers tant en l’àmbit cultural com en l’empresarial i social: actor, locutor, periodista, assessor d’empreses i fiscal, mecenes... Encara tenia projectes pendents i moltes ganes de tirar-los endavant. Malauradament, diumenge passat, de bon matí, empès per la malaltia, va sortir discretament d’escena després d’haver fet, això sí, un molt bon paper.